Aquest dissabte, quan hem tornat de Ciutadella, ja de tard, he encès l'ordinador per redactar un parell d'articles. Els solec fer entre dissabte i diumenge, quan tenc més temps per pensar i escriure. La veritat és que he encés el Benq pensant escriure sobre Bauzá, que ha guanyat les primàries a Delgado, i sobre Joan Baez, premiada aquests dies. Tal vegada ho faci demà. Avui no ho he pogut fer.
Un succés inesperat ha trastocat totes les previsions: ha arribat correu electrònic des de Mèxic. Un correu de la néta d'Estanislau Ruiz Ponsetí, que és el contacte electrònic que tenc amb la família mexicana de l'il·lustre maonès, ja que els seus dos fills, Jordi i Estanislau, que encara són vius, no estan al cas de les noves tècniques de comunicació. Amb el correu, adjuntades, unes trenta fotos que fan un recorregut gràfic per tota la vida del que va ser conseller de la Generalitat de Catalunya amb en Lluís Companys. Quina alegria!
Encara estic eufòric, quan escric això. La veritat és que les noves tecnologies ens han ajudat molt, també als investigadors, ens han facilitat l'accés a molts arxius des de casa, ens han permès l'intercanvi de material i documents sense risc. Fa mig any que estic fent feina en la biografia de Ruiz Ponsetí. Sincerament, crec que la dimensió de la seva obra i el valor de la seva trajectòria, ens obliguen a tots a retornar-lo amb honor a la història de Menorca. Durant aquest mig any, aquí i en arxius de Barcelona, he anat reconstruint la seva vida, la qual, en una primera entrega, sortirà publicada el pròxim dia 8 d'abril. Aquesta primera aproximació al personatge serà una síntesi de la biografia àmplia i completa, amb estudi de la seva obra, que apareixerà a finals d'any.
Tot aquest coneixement acumulat del personatge estava coix. Hi estava perquè només havia pogut aconseguir tres o quatre documents gràfics, que únicament ens servien per saber quina cara tenia. Per això, aquestes trenta fotografies, que segueixen la vida d'Estanislau, des de la infantesa fins la senectud, tenen tan d'interès. D'entre totes, una n'hi ha que me la mir i me la torn mirar. Estanislau i la seva esposa, Lluïsa Gusils, són a l'andana d'una estació. Amb ells, els sis fills que van tenir. Estan esperant el tren que els portaria cap als afores de París, uns dies després de sortir de Barcelona, en el camí cap a Mèxic. Era el març de 1939. El més petit de tot, n'Estanislau, amb el que aquests dies he parlat per telèfon, somriu entre les maletes d'un viatge incert.