El macrocosmos -la creació, la immensitat de l'univers material- i el microcosmos -l'univers humil, però no menys vast de l'ànima humana- troben en la música, i de faisó especial en l'orgue, un intèrpret incomparable. D'aquí que la música de l'orgue, encara que no sigui exclusiva o limitada a l'àmbit de les esglésies, és en els temples on ha perviscut principalment fins als nostres dies. I és que el temple és l'espai redimit, així com la litúrgia és el temps transfigurat, segons expressió feliç de Juan Miguel Prim.
En tot cas, la bellesa del lloc elegit augmenta el goig d'una música que en sa major part va néixer en espais semblants regida per la inspiració de músics profundament creients. Potser el desencontre, de la manca de sintonia entre la música que brolla de l'instrument i la música que arriba a oïdes del receptor siguin conseqüència del que es lamentava Oliver Messiaen: Haver escrit música religiosa per a un públic que ha perdut la fe.
Ningú està obligat a tenir fe, és clar, però no per açò ha d'ignorar o menysprear la seva profunda significació humana. Ortega y Gasset en un article publicat l'any 1908 confessava: "Yo no concibo que ningún hombre, el cual aspire a henchir su espíritu indefinidamente, pueda renunciar sin dolor al mundo de lo religioso. A mí al menos me produce enorme pesar sentirme excluido de la participación en ese mundo".
En el mateix moment que les restes d'una civilització materialista i tecnològica semblen posar en perill la continuïtat de la vida sobre la terra, els científics actuals descobreixen la unitat fonamental de l'ésser físic, psicològic i espiritual, regit per múltiples fenòmens energètics, motors, emocionals i mentals. I, a la vegada, comproven l'existència d'una energia creadora única i -segons afirma Jacques Japuis- d'una mateixa realitat misteriosa de l'univers animat i inanimat que, cap paraula de qualsevol llengua, o cap valor material o espiritual són capaços de definir, ni tan sols per aproximació. Mentre que un avenc separa sovint l'home d'avui, ofegat per les idees, de la percepció adequada d'un simple fenomen, l'artista-creador, situat malgrat tot, físicament, a mitjan camí entre el petit i el gran infinit, es mou amb comoditat des de fa segles dins una altre infinit: el de la vida interior, de la qual just ara comença a ocupar-se en els nivells de formació, de l'educació i de la cultura, gairebé exclusivament arraconats al sol domini intel·lectual.
Els genis creadors, acostumats a l'amor i la bellesa de llur art, gaudeixen de la gràcia excepcional i del privilegi meravellós de poder realitzar-se, expressar-se, avançar en llurs gestes concretes, lliures i autèntiques, traspassant en la realitat temporal de llur art, els impulsos que empeny el moviment còsmic. Els genis creadors, els Artistes, n'han estat sempre conscients. Aquesta consciència féu afirmar a Beethoven: El meu regne s'estén més enllà de tota ciència i de tota filosofia.
El regne de la música es comunica a través d'un llenguatge universal i intemporal, d'ordre no conceptual. El gran director d'orquestra Ernest Ansermet proclamà: La Música és l'expressió pura del sentiment. Ho deia en el curs d'una conferència. I es detingué i reprenent la frase, es corregí: No. La Música és pur sentiment.
Per açò guarda encara el seu poder màgic original. L'única màgia des de que el món és món, en categòrica expressió d'Eugenio Montes.
És molt significatiu que els que han fet les més grans aportacions a la literatura organística siguin els compositors que van tenir relació més directa amb l'orgue, i no tant per ésser mestres en l'ofici, i exercir-lo professionalment en molts casos, des de Johann Sebastian Bach, fins a Oliver Messiaen, passant per Cesar Frank, Boellman o Vidor; sinó per la dimensió espiritual que els distingí. La música esdevingué en llurs creacions una exposició material i abstracta a la vegada d'un sentiments, d'unes reflexions, d'unes emocions, que van molt més enllà de l'habilitat o la tècnica. Quan un intèrpret es posa davant els teclats de l'orgue disposat a ser l'interlocutor entre el creador i el receptor, assolirà portar el missatge només si és capaç d'assumir-lo com a seu. Sols recollint pensament i intencionalitat pot esdevenir totalment autèntica la seva interpretació. En fórem testimonis fa ben poques setmanes d'aquesta experiència. En el record tenim encara aquells corals de Bach que brollaren a l'orgue sota els dits de la venerable, i venerada, organista Montserrat Torrent, que feren esborronar la pell. Poc després l'artista confessava que just en posar-se davant l'orgue i reposar els dits sobre les tecles, sentia la música com sonava idealment, amb la perfecció intuïda, i la música sonava, encara que ella físicament no la sentís. Ella feia realitat perenne aquella frase de Bach: És molt fàcil: cal solament prémer la tecla justa. La resta ho fa l'orgue.
I l'orgue fa el demés. Amb mil, tres mil, o deu mil canons l'orgue expressa milers de conceptes. El seu poder d'evocació és enorme.
El aire se serena / y viste de hermosura y luz no usada, / Salinas, cuando suena / la música estremada / por vuestra sabia mano gobernada.
A cuyo son divino / el alma, que en olvido está sumida / torna a cobrar el tino / y memoria perdida / de su origen primera esclarecida.
Traspasa el aire todo / hasta llegar a la más alta esfera / y oye allí otro modo / de no perecedera / música, que es la fuente y la primera.
Y como está compuesta / de números concordes, luego envía / consonante respuesta / y entrambas a porfía / se mezcla una dulcísima melodía.
Aquí la alma navega / por un mar de dulzura, y finalmente / en él ansí se anega / que ningún accidente / extraño y peregrino oye o siente.
Amb aquestes inspirades paraules traduí les emocions que la música del compositor i organista Francisco Salinas, despertaren en el poeta i místic fray Luís de León.