L'espia s'havia entemut que la reunió seria nocturna, perquè era evident que no volien que els veiessin a la llum del dia. Un individu dedicat al negoci de les permutes que li devia un favor, li va revelar l'hora i li va cantar la contrasenya.
– Quan te la demanin –li va dir–, tu digues "Jo estic net!" i et deixaran passar. Però procura anar amb un bon cotxo, d'aquells que es compren per fer hontes, que entre noltros açò és molt important.
I tal dit, tal fet. L'espia va esperar que fos negra nit, va pujar al 'porsche' vermell que havia llogat i se'n va anar cap al punt de reunió, que era un aparcament de descans situat en un indret anomenat sa Penya de s'Indiu, ran d'una carretera per paga sense desdoblar.
– Contrasenya! –va sentir que li cridaven, amb veu de flabiol, des de darrere unes caramuixes seques que hi ha a l'entrada de l'aparcament.
– Jo estic net! –va respondre l'espia mentre s'envelava per la cara un raig de 'varón dandy', per si de cas.
– Idò endavant –va replicar la veu, molt més tranquil·la quan es va creure que el nouvingut era de la colla–. I quin bon cotxo que menes, Seu en aquell banc, que et faran "puestu", i quan vulguis intervenir, digues "xit, xit", i et deixaran rallar.
– Molt bé, company –va dir l'espia, però a continuació va rectificar–. Volia dir molt bé "cumpanyeru", faré xit xit.
I a les palpentes es va asseure en el banc que li havien assignat, provocant un moviment general de culs. Tot d'una va poder comprovar que la sessió ja anava a les totes, perquè els xits xits per demanar la paraula eren continus.
– Jo voldria que m'aclarissis –va sentir que deia la veu de flabiol que l'havia rebut– la cara que he de posar si me'l trob pel carrer. Que sempre que venia mos abraçàvem i jo explicava al públic assistent que ell era el progrés en persona...
– Açò ho diu prou clar al llibre d'instruccions que mos han enviat de Madrid –va respondre una veu fosca i que semblava fatigada de tant de repetir les coses–. Has de mirar cap a una altra banda i siular, com si no l'haguessis vist mai en ta vida.
– És molt bo de dir –es va lamentar una altra veu que era com de canari–, però jo li dec molts de favors; si me va donar càrrec i tot... Com vols que me posi a siular quan el vegi?
– Ara ho tens ben fàcil –va insistir sense contemplacions la veu fosca –, que ahir va tornar el carnet de soci i ja no li tens cap obligació.
– I les fotos que me vaig fer amb ell –va demanar una veu de dona–, que decoren el meu despatx i que passava per la cara de tots els clients? Què les he de fer, les fotos?
– Reciclatge –va respondre taxativa la veu fosca–. Reciclatge com si fossis ecologista. Les fas miques perquè no en quedi cap rastre i les enveles dins el contenidor blau.
– I quin discurs haurem de tenir, ara? –va demanar una altra veu femenina, com de fava–. Si darrere de cada obra hi havia un frau, i darrere de cada iniciativa, un pot de colacao. Ai Déu meu! I jo que volia ser batlessa!
– No passis pena pel discurs –va replicar la veu fosca–. No ho has sentit, que els nostros contrincants ara la ballen amb una piscina? Tot es qüestió d'anar-hi tirant aigo per fer-la créixer, vam si són prou ases per ofegar-s'hi.
– I vols dir que n'hi haurà prou que parlem de la piscina? –va replicar, incrèdula, la veu de flabiol–. Tanta corrupció com la nostra no s'havia vist des dels temps del túnel de Sóller, que per paga també mos va caure damunt.
– Si és que cada vegada que governam feim un desastre! – va dir una veu serena que encara no havia piulat– Si no gos a sortir al carrer , de vergonya que tenc.
– Res de vergonya, que jo he de ser president –va cridar la veu fosca–. Demà mateix convocaré una roda de premsa i ho diré ben clar: aquests que governen ara, no tenen ni lideratge ni projecte polític. Noltros sí que en tenim, i ho hem ben demostrat!