Pau Faner (Ciutadella, Menorca, 1949) uneix en el seu món literari dues grans dimensions. D'una banda, la de l'home sensible i creatiu que coneix tant l'art pictòric (és autor d'una extensa obra exposada a Europa i Amèrica) com el musical (li agrada el rock i és col·leccionista musical).
D'una altra, la de l'escriptor madur que té al darrere una ja considerable obra de narrativa curta i de novel·la que coneix diversos moments d'ampli reconeixement. Destaquem-ne, entre d'altres, la publicació d'Un regne per a mi (premi Sant Jordi 1976, premi de la Crítica), o bé la importància de l'any 1984, quan va guanyar el premi Vìctor Català amb Lady Valentine i el Josep Pla amb Fins al cel, premi Joan Crexells. En total, més d'una trentena de llibres que ens parlen d'una obra treballada amb continuïtat des de la realitat de les nostres lletres a Menorca.
El cant de l'alosa és un bell llibre de narracions el conjunt del qual, compost per vint-i-cinc peces, manté un mateix fil, de manera que presenta un aspecte unitari. Es pot parlar, doncs, d'una estructura fragmentària que ens proporciona el punt de vista d'un nen orat, en Joan, que ens narra en primera persona les seves vivències d'infantesa a la Ciutadella dels anys cinquanta. Ja des del primer relat ens adonem que som davant d'una escriptura tranquil·la que viatja des de la seva transparència significativa fins a l'espai del somni i de la transfiguració poètica.
Així, al primer relat, "La mare Soledat", en Joan, que "diuen que tenc una manera molt particular de veure les coses", és atropellat per una moto, "però estic totalment convençut que el motorista era un mosquit molt gros amb unes ales de lluerna". Llavors se li acut que aquell motorista-mosquit l'ajudarà a acabar el problema que el capfica: matar una monja que a l'escola el ridiculitza constantment tot dient-li que "serà un noningú". El motorista "em va donar una escopeta boníssima, amb un tap al canó, i un cinturó de molts colors, fet amb paquets de cigarretes Chesterfield". I, així, un dia a classe, quan la mare Soledat el torna a humiliar davant els companys, li dispara amb l'escopeta de tap als ulls. El resultat és millor del que podria esperar, ja que, en realitat, tot i que no la mata, "crec que d'alguna manera la vaig matar, perquè mai no va tornar a ser una monja amargada".
Observem com d'una manera senzilla es procura un retrat d'un temps de la història de Menorca, obrint la prosa a la màgia de la poesia i, molt important, a un equilibri lèxic entre registre culte i popular. Pau Faner reïx en la creació d'un viatge a la visió de la realitat des de la infantesa en un llibre deliciós.