Diumenge que ve es presentarà la recuperació de l'estendard d'una companyia de defensa del segle XVII d'Alaior, conegut popularment com a bandera d'en Barçola, i que fa més de vint anys es va decidir que fos l'estendard d'Alaior.
En primer lloc, vull felicitar la restauradora Judit Tur Portella per la seva feina de restauració que, tot i les mancances que ha hagut de superar, ha fet una feina formidable. Vam visitar-la per conèixer el treball de primera mà. S'ha de dir que hi ha dedicat moltes hores de treball per a recuperar una peça única.
Restaurar l'estendard conegut com la bandera d'en Barçola és un exemple de recuperar un bé patrimonial que avui és un element històric i simbòlic per a Alaior, poble a on s'han restaurat edificis, quadres, llibres d'actes i, fins i tot, dos rellotges de paret, però l'estendard ha generat polèmica.
Restaurar-lo suposa conservar un bé moble important i ens planteja dues qüestions: conèixer els seus colors originals i la possibilitat que l'aspa fos afegida després d'elaborar-lo. Dos fets que canviaran una part de la nostra història com a poble. Gastar diners per recuperar la bandera no és tirar-lo: és una inversió útil en el patrimoni municipal.
Gràcies a la restauració, avui sabem quins són els vertaders colors de l'estendard. S'ha plantejat si mantenir la bandera amb els colors actuals o bé fer un possible canvi. Que millor document històric que el propi estendard per prendre una decisió! Si aquest ha conservat fins avui l'essència dels seus colors originals, els ciutadans els han de conèixer i l'ajuntament ha d'assumir-los i canviar-los. Així es féu quan es recuperaren els noms originals dels carrers d'Alaior i així s'hauria de fer amb la bandera.
Demanaríem als polítics que siguin més valents. A l'any 1985 es gestionà amb Madrid la restauració de la tela; si s'hagués fet, ens hauria sortit de franc i hauríem conegut els seus colors originals tot d'una. El treball que rep l'ajuntament és incomplet: s'ha restaurat l'estendard, però no s'han fet ni els estudis i ni les anàlisis pertinents per obtenir el màxim d'informació que ens brinda la pròpia bandera.
Una aproximació a l'assumpte
Amb el diners de l'1% cultural que inverteix l'ajuntament en recuperar béns patrimonials, i arran d'una proposta sorgida a un taller de participació ciutadana de 2009, s'ha restaurat l'estendard conegut com la Bandera d'en Barçola.
Miquel Barçola Cardona neix el 15 de març de 1588. Hisendat, pertany a una família de l'estament de mà major. Per la seva categoria social, té l'obligació d'ocupar càrrecs públics a la Universitat d'Alaior: serà en diferents ocasions jurat clavari, batle i oïdor de comptes. Per herència familiar és senyor dels llocs de Binifabini, Llucatx i ses Coves.
El 9 de juliol de 1644, Barçola és jurat clavari i cap de la milícia local de defensa. Aquell dia arriben 2 galiotes amb 200 musulmans i s'enfronten a uns 150 alaiorencs a s'Olla de ses Coves. Miquel Barçola i Pons hi moren. Barçola és vist com l'heroi que defensa l'illa dels infidels. Al camí de s'Albaida hi ha un monòlit, posat el 1844, que el recorda.
L'estendard de la milícia i la bandera d'Alaior
Una bandera és un tros de tela de forma rectangular, fixada per un dels costats a un pal, que serveix d'insígnia i que porta els colors o emblemes d'una nació o d'una ciutat. Un estendard és una bandera de guerra.
El procés per declarar la bandera d'en Barçola com l'oficial d'Alaior és una iniciativa política municipal, reforçada amb la petició de Joan Florit com a delegat insular de Fuerza Nueva el 4 de novembre de 1981. Es demanà un informe històric a Fernando Martí Camps que, signat el 20 de març de 1982, diu que la bandera oficial d'Alaior sigui la d'en Barçola per dues raons: du l'aspa que recorda el martiri de Santa Eulàlia i per tradició popular, es diu que s'hi embolicà el cadàver d'en Barçola. No descriu ni la bandera ni els seus colors.
A l'any següent, Guillem Rosselló Bordoy, director provincial de Belles Arts, suggereix a l'ajuntament que la bandera fos restaurada per personal expert de l'Instituto Central de Conservación y Restauración (ICROA) de Madrid, per obtenir un resultat tècnic perfecte. La proposta és acceptada pel regidor de Cultura Miquel Alzina a la Comissió de Cultura de 5 de novembre de 1982. Una setmana més tard, en un ple extraordinari s'aprova restaurar l'estendard pel seu mal estat de conservació i pel que simbolitza per a Alaior.
No es té cap notícia més fins al febrer de 1984, data en què les competències de cultura es transfereixen a la Comunitat Autònoma. La secretària d'Alaior informa al govern local que la bandera encara no és restaurada. Planteja si hi ha algun ens autònom que pugui fer aquella tasca.
No es devia rebre cap resposta satisfactòria, quan el mateix ple tramet la documentació sobre la bandera a la Direcció General de Cultura del Govern el 25 d'octubre de 1984, perquè aquell estudiï la possibilitat de la seva restauració.
Un any després, la direcció general de Cultura insisteix a Madrid la necessitat de recuperar la bandera alaiorenca. El juliol de 1985 l'ICROA volia enviar un tècnic a l'illa per fer-se càrrec de la restauració i la totalitat de la seva despesa. Però just dos mesos més tard, i a causa d'unes obres al Museu d'Amèrica (seu de l'ICROA), no es van acceptar nous materials per a ser restaurats. Aquella situació singular va impedir que la bandera fos restaurada.
Mentre, al ple del 6 de novembre de 1986 s'inicia l'expedient de declaració de la bandera d'en Barçola com l'estendard municipal. Es justifica dient que la bandera d'en Barçola representa un capítol cabdal de la història local.
Guillem Pons, al seu estudi de 7 de febrer de 1987, repeteix els mateixos arguments que Martí Camps: la bandera representa Alaior per dur l'aspa, símbol del martiri de Santa Eulàlia, i perquè amb la bandera es va envoltar el cos d'en Barçola.
L'oficialitat de la bandera es determina al ple del 8 d'octubre de 1987 per dur la creu de santa Eulàlia i per estar relacionada amb la mort de Miquel Barçola Cardona.
La bandera original és formada per vuit franges horitzontals, d'un ample igual, alternant dos colors que, amb el treball de restauració, s'ha vist que el groc és un groc més intens i que el blau cel-verdós és un blau prússia o marí. Quant a l'aspa, de color ocre-groc, en realitat el seu color original és un vermell terrós, quasi granat.
L'estudi heràldic, el sistema defensiu militar de l'època, la novetat sobre l'aspa i els tres estendards que se suposa són d'Alaior serà matèria d'estudi per a una altra ocasió.