Com és de coneixement general, les administracions públiques tenen l'obligació legal de convocar concursos com a condició prèvia a l'adjudicació d'obres, sigui a nivell de tècnics o bé d'empreses constructores. Aquest sistema, fruit d'una normativa europea, aporta els requisits de transparència que es consideren necessaris per aconseguir una desitjable igualtat d'oportunitats a l'hora d'accedir als encàrrecs finançats amb els diners de tots els ciutadans. No obstant això, si bé és cert que els concursos són els menys dolents dels mètodes per escollir els arquitectes, mai estan de més certes reflexions respecte a la seva aplicació en el nostre territori insular.
Tal com deia a propòsit de la promoció de concursos l'arquitecte Barba Corsini, autor del conegut conjunt de Binibeca a la costa menorquina: "Es fundamental para la gente joven. El jurado ha de ser formado por buenos arquitectos, y si es posible de otro lugar para que no haya compromisos políticos (....) porque si lo componen los políticos, vamos apañados."(1) En efecte, donada per entesa l'honorabilitat dels seus membres, sovint els jurats es composen d'una majoria de funcionaris i polítics als quals manquen els coneixements necessaris per exercir la complexa tasca d'analitzar amb el desitjable rigor uns documents elaborats per especialistes en una disciplina que els resulta aliena. Per aquesta raó, malgrat que l'estudi de l'arquitectura i l'urbanisme no resulti una tasca senzilla, resulta incomprensible la nul·la atenció dedicada pels convocants al reglament del Consell Superior de Col.legis d'Arquitectes d'Espanya, que estableix un mínim de la meitat d'arquitectes en la formació dels tribunals. La nostra realitat sol ser molt diferent, així ens va.
Una altra qüestió no menor la plantejava amb caire general Oriol Bohigas, antic delegat d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, en denunciar que "...després de la resolució del concurs, no es publiquen ni s'exposen mai els projectes presentats i gairebé mai no es redacta una memòria que expliqui els judicis valoratius. Això incita a irregularitats i injustícies flagrants però té encara una conseqüència pitjor: del gran esforç col·lectiu de participar en un concurs no se n'aprofiten les conseqüències culturals"(2). És aquest, al meu entendre, un assumpte clau on els organismes col·legials haurien d' intervenir amb el suficient coratge, desistint de participar en concursos on no quedés suficientment establert el compromís d'exposar i publicar els treballs presentats, a més de comptar amb una memòria explicativa dels projectes finalistes i del resultat final. Com diu en Bohigas, és un esforç que el món de la cultura sempre ens agrairà.
Però no podem deixar passar aquestes reflexions respecte els concursos d'arquitectura sense assenyalar una circumstància amb forta incidència a les nostres Illes, sempre tan receptives a l'exterior i on, quan els encàrrecs no s'adjudiquen a dit, s'organitzen concursos d'una sola fase oberta a tot el que es vulgui interessar. Es tracta d'un procediment de la millor aparença democràtica però que, davant l'incontrolat augment del nombre d'arquitectes llicenciats a Espanya en els darrers quinze anys i la profunda crisi estructural que afecta el sector immobiliari per molt temps, sembla oblidar que la recerca de l'encàrrec públic constitueix avui la màxima prioritat i única taula de salvació de molts professionals. Així les coses, no hauria de sorprendre que, per comentar un sol exemple, la recent convocatòria de l'Ajuntament de Ciutadella de Menorca pel disseny d'una petita escola de Música i Dansa compti amb la contundent presència de més d'un centenar de participants. Certament, si bé sempre hi haurà qui consideri que aquesta desmesurada resposta és conseqüència d'una encertada gestió, tinc per a mi que, al contrari, és aquesta la més rellevant evidència d'un anunciat fracàs. Quins mitjans auxiliars, espai o temps necessitarà un jurat farcit de funcionaris i polítics per jutjar amb coneixement de causa aquest centenar d'avantprojectes? Com correspondre a tanta capacitat creativa atorgant un solitari premi al "millor" treball? Quines seran les aportacions de tanta arquitectura pensada fora de l'àmbit insular?
A Catalunya, sense anar més lluny, ja fa temps que s'apliquen altres criteris per a la contractació d'encàrrecs oficials. Segons el mètode seguit per organismes com INCASOL, IMSOL o els nombrosos instituts municipals de l'habitatge, es tracta d'organitzar concursos a dues convocatòries. La primera, oberta a tothom i reduïda a la presentació de mèrits, serveix per limitar la participació a un reduït grup d'arquitectes en atenció a la naturalesa de l'operació i el perfil dels aspirants. Un cop finalitzada la selecció inicial, la segona fase consisteix en jutjar els projectes presentats a canvi d'una moderada remuneració econòmica establerta amb anterioritat. D'aquesta manera, no tan sols s'evita l'encàrrec a dit i el malbaratament dels esforços de concursants i jurat, sinó que s'estableixen les bases per assolir un nivell professional de qualitat com a garantia d'un bon resultat. Un sistema legal de selecció, en absolut exclusiu del Principat, que sol prioritzar el coneixement del territori objecte d'intervenció com a factor de la màxima importància a l'hora d'evitar l'extravagància, tant en boga, de projectes descontextualitzats que sovint són producte d'equips hàbilment especialitzats en la confecció d'espectaculars panells mancats de contingut real.
No crec que per defensar l'accés a l'encàrrec públic dels arquitectes locals pugui ser acusat de provincianisme mentre en altres geografies tanquen les portes als que aquí treballem. La darrera convocatòria dels Premis d'Arquitectura 04-08 de la Demarcació a Menorca del COAIB ha donat com a resultat la distinció col·legial als treballs d'arquitectes no residents a l'illa que han aportat obres que enriqueixen el nostre paisatge i aporten experiències molt positives per al millorament de l'arquitectura insular. Per tant, és de justícia agrair als equips que han donat llum a l'alberg juvenil de Sa Vinyeta, el centre escolar Pintor Torrent o l'edifici d'habitatges promogut per l'IBAVI a Maó i tants altres magnífics exemples, la importació d'una arquitectura de qualitat que sempre ens servirà de referència i significa una impagable aportació al debat social. Però aquesta circumstància no pot amagar que, en contrapartida, una globalització excessiva relega les obres menors als arquitectes locals, joves o veterans, que servim a la societat menorquina tots els dies de l'any.
Crec, per tant, que correspon al Col·legi d'Arquitectes de Balears la iniciativa de negociar amb les administracions la reforma de l'actual sistema de concursos genèricament emprat a la nostra comunitat, amb l'objectiu d' aconseguir millors jurats, l'exposició i publicació dels treballs concursants amb la redacció d'una memòria justificativa del resultat final i una aplicació més freqüent de criteris selectius de participació en els concursos d'arquitectura en funció del lloc on es desenvolupa el treball. Aconseguir el consens envers una discriminació positiva com la que he intentat explicar és una aposta amb àmplia experiència i resultats contrastats que no s'hauria de passar per alt. Respecte l'àmbit de les empreses constructores, un cop llegida la premsa, és més prudent no parlar....
______
Notes:
1- "Entrevista a Barba Corsini". Reculls-3. COAIB. 1996. Pàgs. 54-61
2- Oriol Bohigas: "Contra la incontinència urbana". Diputació de Barcelona. 2004. Pàgs. 61-64.