En el capítol anterior, n'Àngela, famosa dama del sado europeu, envelava fuetades an Marianu, entusiasmat en presidir un país que en comptes de donar importància a les exportacions la dóna als toros i el Tribunal Constitucional. El motiu del flagel era que el tal Marianu havia votat en contra de les retallades socials que impulsava el president encara Tsapatero, per ordre de la pròpia Àngela.
El nostro espia, disfressat com anava de traductor del tal Marianu, va assistir a l'espectacle des de primera fila, acompanyat de la seva nova secretària, na Francis, que per la cara que posava semblava que descobria el món. Però encara van succeir més coses i avui intentaré relatar-les.
– Tu que et penses, Marianu –va continuar n'Àngela mentre li envelava la segona fuetada i li trepitjava la mà dreta amb el taló de la seva bota esquerra– que jo assistiré impassible a la destrucció de l'euro?
– Jo l'única cosa que vull és ser president, Àngela –ploriquejava ell sense alçar la vista–. I quan ho sigui faré tot allò que tu me comandis. Si ja ho saps, que m'agraden les dones amb més caràcter que jo. Mira la que tenc de presidenta de la capital del xotis!
– Tu que et penses, que avui dia és una ganga, ser president ?–va continuar impassible la dama del sado mentre premia més el taló i el feia girar per produir més plaer/dolor al pobre insensat.
– Però és la meva il·lusió, Àngela –va insistir ell–. Abans que em succeís allò del Prestige i el "nunca mais", abans que m'involucressin en casos de corrupció més d'un centenar de "cumpanyerus" que jo havia triat, abans que n'Esperança m'apunyalàs per l'esquena, abans que els meus destruïssin tota la costa mediterrània, jo ja volia ser president.
– Idò digues –va respondre la dama, sense que se li reblanís el cor mentre envelava una altra fuetada–, si un dia ets president, quines retallades socials faràs?
– Ep! –va respondre en Marianu canviant de cara–. Açò no ho he de dir, que potser no em votaran, si s'escampa!
– Ah traïdor! –va respondre a l'acte n'Àngela mentre descarregava tres fuetades seguides–. Jo m'he hagut de retratar davant tothom, amb la retallada social més grossa que s'ha fet mai, i tu no vols explicar la teva!
– No, Àngela, no... –va respondre ell mentre li besava la bota–, no pots obligar-me a dir la veritat ara que encara no soc president. Però tu ja saps que et seré fidel.
– Beneit! –va insistir ella–. Ja ha arribat l'hora del judici final, l'hora que tots els dirigents d'Europa diguem que açò s'acaba si no posam a dieta el personal. Que ja no es pot viure del "cuentu" dels crèdits, Marianu! Ara tot torna a ser com Déu mana: s'ha de fabricar i exportar, estalviar, saber que l'euro va car i que la bona vida no la regalen!
– Però Àngela, espera que guanyi les eleccions i jo també em posaré a retallar com un desesperat –va implorar ell, amb les ulleres banyades de tant de plorar.
– És ara que ho has de dir, Marianu, ara! –va insistir ella pitjant tant el peu que no va poder evitar que per l'obertura del vestit se li veiés el lligacama–, que sinó més val que continuï en Tsapatero, que ell ja ha caigut de dalt s'ase i ja sap com va la cosa. I si no t'ho creus, mira –i va obrir unes cortines de vellut negre.
– Ai, Marianu –va fer en Tsapatero, que era darrere la cortina, amb una veueta que no li arribava a la boca–. Com me sent d'alliberat, ara!
I mentre en Marianu suava la gota, el president encara Tsapatero, que duia un jou al clotell amb les mans fermades a banda i banda, va continuar.
– La veritat ens allibera, amic Marianu, i ens fa forts. Jo abans era com tu, que em pensava que el món era alegria i disbauxa, i que la culpa sempre era de l'altre, tant si comandava com si estava a l'oposició. Però ara he conegut la llum. O estrenyem tots, o passam per ull...
En Marianu el continuava mirant consternat, amb uns ulls més grossos que les seves pròpies ulleres.
– S'ha acabat viure de l'almoina d'Europa i de l'especulació, i de la construcció de pisos com si fossin botifarres, i gastar amb l'AVE per fer-lo anar allà on no fa cap falta, i de fer aeroports sense solta i autopistes de franc, i de fer veure a tothom que som rics. Ai Marianu, quina creu que hem arrossegat durant tots aquests anys, enganant-nos i enganant a tothom... A arribat l'hora d'actuar com a persones adultes.
– Ho veus, Marianu? –va exclamar n'Àngela mentre li envelava una altra fuetada.