En el capítol anterior, n'Àngela, la dama del sado, mostrava la seva preocupació pel deteriorament de l'euro i per la por de veure's en la necessitat de menjar oliaigu broix per culpa de les amistats perilloses (tot presidents), que s'havien acostumat a gastar els doblers abans de guanyar-los.
Per açò fuetejava en Marianu, un que es vol introduir en el cercle de la dama (tot presidents) però es nega a explicar què pensa fer el dia que hi arribi. Es dóna el cas que n'Àngela ja s'ha hagut de retratar en públic mostrant totes les seves impúdiques retallades socials. I que ja ha convençut els seus amics més selectes perquè també ho facin, com en Berlusconi, en Sarkozy i en Cameron, per exemple.
Però en Marianu no hi ha manera que sigui clar i, en aquesta conjuntura, n'Àngela pensa que més val continuar amb l'amistat d'en Tsapatero, el contrincant d'en Marianu, que tanmateix, encara que ho hagi fet tard, també ha acabat fent-se la foto en falderet, com toca en les actuals circumstàncies.
El capítol va acabar amb un diàleg molt interessant entre aquests dos contrincants, que vam poder conèixer gràcies a la professionalitat del nostro espia, que ho captava tot des de primera fila acompanyat de la seva secretària, na Francis. Ella havia de fer les fotos, però no va pensar a dur piles per la càmera. És na Francis!
- Venga, Marianu -va continuar n'Àngela amb el fuet a punyat-, que ara rallarem de l'IVA. És cert que a les comunitats on comanden els teus no el penses pujar?
- I tant -va respondre ell, pensant que aquesta resposta li podria fer guanyar punts-. Incrementar la pressió fiscal perjudica el consum i si no hi ha consum, no hi ha recuperació... Ho he llegit a la Viquipèdia i sé que donarà vots.
- Molt polit -va respondre ella mentre li envelava una altra fuetada-. Que és que tu no ho saps, que quan es deuen tants de doblers com deveu voltros, la primera cosa és fer calaix per poder-los tornar?
- No Àngela, no, no em peguis més -es va lamentar ell, que ja venia ple de blaus a causa dels "Mamporros", especialitat amb què l'obsequia una altra amiga seva, que es fa dir n'Esperança del Xotis.
- Que no ho saps -va continuar n'Àngela insensible a la súplica- que a ca meva i a mitja Europa ja pagam el 20% d'IVA mentre voltros continuau amb un miserable 16%?
- Jo ja t'ho deia, Marianu -va intervenir en Tsapatero, que continuava amb el jou al clotell i les mans fermades-. Potser si no hagués fet el darrer pla municipal d'obres... Però la vaig cagar, i ara no hi ha més remei que incrementar l'IVA.
- Tu calla -va exclamar la dama dirigint-se al del jou-. I les pensions, què, Marianu? Ara que per tot Europa les endarrereixen o les reformen, o les congelen... Tu què penses fer? O és que tampoc no ho diràs abans de les eleccions?
- "Con cien cañones por banda, viento en popa a toda vela..." -va començar en Marianu, disposat a sofrir martiri abans que proclamar la veritat de les seves misèries.
- Amic meu -va intervenir en Tsapatero, que encara que tothom flastomi d'ell, té un bon cor-, no cal que et facis el valent davant d'aquesta dama. Jo també ho vaig pretendre, i mira en quin tràngol me trob ara...
- Però és que tu ja has estat president dues vegades Pepeluí, i jo en canvi encara ho he de ser, i es conco m'envela que a aquest pas no ho seré mai -va replicar en Marianu amb tanta sinceritat que no semblava ell-. Quan sigui president em faran fer una escapçada que no quedarà res, però si ho digués ara ...
- Mira, Marianu -li va respondre en Tsapatero amb la mateixa sinceritat-, jo he arribat a una conclusió. Açò de l'economia no està fet per noltros. Lo nostro són els toros, el Tribunal Constitucional, la lengua común, la unitat de la nación, i totes les altres coses de sempre que fan que a ca nostra mai no es toqui de peus en terra.
- Quanta rahón que tens, Pepeluí -va replicar en Marianu fent capades-. A jo també em costa molt, açò de l'economia internacional, les exportacions, posar les fàbriques per davant de les immobiliàries, fer trens i autopistes on fan falta i no allà on mos va bé...
N'Àngela se'ls mirava sense saber què dir, amb aquella cara que fan els germànics quan assisteixen a una corrida amb molta sang o quan els claven 50 € per una ració de gambes estantisses a qualsevol passeig marítim del país.
- En canvi el futbol, sí que és una bona cosa, eh Marianu?
-va continuar en Tsapatero, intentant atreure el seu
contrincant -. Què trobes si guanyàs la Roja? Ho seria una festassa!
- No és que m'acabi de convèncer -va replicar en Marianu, vermell com un perdigot i sense saber on mirar-, perquè la foto amb els campions te la faries tu... I encara recuperaries punts. No sé si m'interessa.
- Però i el orgullo nacional, i la raza, i la valentia i el podeemos... -va continuar en Tsapatero amb veu de pastisset-. Qui se'n recordarà de les retallades socials i la reforma laboral si guanyam el mundial? Tots dos podríem tornar a discutir les coses de sempre, no ho trobes?
- És evident, amic, que hi he d'estar d'acord per força. La Roja, la Roja!-va acabar sucumbint en Marianu-. T'he de reconèixer que aquesta vegada hi toques.
- Ho veus, Àngela? -va exclamar triomfant en Tsapatero, alçant el cap tant com li permetia el jou-. Anota'm el punt. Tu fes allò que s'hagi de fer per salvar la nostra economia, que jo i aquest no podem estar per aquestes coses, que tenim una feinada.