Sembla que era ahir que venies a les reunions per preparar el pressupost del Consell Insular i desordenaves els papers que na Carme García havia preparat amb tanta cura. Sembla que era ahir i avui aniràs per darrer dia a l'escola Comas, d'Alaior.
L'emoció amb què vius aquestes últimes hores se sembla a la que sentim nosaltres, els pares. Serà una emoció que es repetirà en anys venidors, però tu has estat la primera en el calendari de la família. Recordem aquests dies el primer cop que vas anar a "l'escola grossa", estàs fotografiada al portal de casa abans de partir, després de tres anys a l'escola des Ramal, amb na Maria Melià i na Marian, havies de viure el primer canvi. Com has crescut, com heu canviat! Si fa no fa, el grup d'amics i amigues que vau crear al patí des Ramal continua avui, deu anys després, essent el mateix.
És cert que a cada cicle us han canviat de grup, però es veu que el vincle de l'amistat als tres anys deu ser molt poderós, indestructible, i que no es perdi!, i que no es destrueixi! Jo el vaig perdre, per circumstàncies de la vida, canvis de residència, canvis d'activitat, i en més d'una ocasió l'enyor. I mireu si la vostra aliança infantil ha influït en els vostres pares, que nosaltres som amics perquè vosaltres ho sou, compartim la mateixa experiència, les mateixes preocupacions, les mateixes vivències del vostre pas per l'escola. Vosaltres deixareu el Comas amb una motxilla plena de records, d'anècdotes, de sensacions, de sorpreses, en la vostra memòria ja heu marcat les columnes dels deures i els havers. Estic segur que heu après el que havíeu d'aprendre, aquests anys, les coses que no trobareu als llibres també.
Heu tingut bons mestres. A Alaior podem gaudir de persones que treballen la vocació a tots els nivells. Tu ara tens present en Biel Garriga, el mestre que avui et dirà fins sempre, com altres companys i companyes guardaran la imatge de la darrera classe amb na Maria o amb en Sebastià Ametller, però també has admirat a na Belén Pardo, que et va rebre per donar-te confiança, a na Roser Martí, que et va fer sentir diferent, a n'Antònia, a na Janette i a tots els mestres que han passat pel vostre món petit que torna cada cop més gran. Avui és segur que l'institut et deu semblar un planeta inabastable.
Que t'he de contar jo, que encara em tremolen les cames quan pens en el primer dia que vaig entrar a l'institut de Ciutadella, allà un dia de setembre de 1965. No et dic res. No sé si han canviat molt les coses, però em pens que aquests rituals de vida deuen ser ben iguals. No passeu ànsia, prest us fareu hàbilment amb el vostre territori i anireu explorant, anireu descobrint, anireu fent aliats i anireu conquerint els espais que us faran falta per créixer. I moltes vegades ho fareu davant l'estupefacció dels pares, de nosaltres, que no comprendrem com és que ho podeu fer grans tan ràpidament. Per això, avui, l'últim dia que fareu a l'escola abans del primer dia a l'institut, per a nosaltres no és menys emocionant que per vosaltres, i les llàgrimes de comiat que us cauran al pati, quan ho celebreu, tindran el mateix gust que les nostres. I tots esperarem que aquest horitzó que avui s'obre novament sigui un altre cop l'horitzó d'Ítaca.