Ara farà no més d'un parell de mesos, a l'escola ha vingut un director nou, en Julio, de fora l'illa, ple de noves idees, de nous projectes, de noves maneres de fer feina i que ha revolucionat tota l'escola. Alguns, com na mateixa Maria, intenta aprofitar tot el que aquesta persona nova pot aportar, pot ensenyar. És com un corrent d'aire fresc, revitalitzant. Un cop s'adapti a les característiques de l'escola i de l'illa, està segura que renovarà una manera de treballar que, centrats en el dia a dia, ha anat perdent la visió més àmplia del sentit profund del que es fa. També ha comprovat na Maria que hi ha moltes resistències; la rutina, el desencant i la falta d'una real motivació i implicació cap a la feina fa que alguns companys vegin a aquesta persona nouvinguda com una invasora, una intrusa, una amenaça... Cors i ments pobres, limitades, centrades en el fons en l'egoisme, la inseguretat i la por davant dels canvis.
En una xerrada davant d'un cafè amb llet, van estar comentant les llums i les ombres que sempre envolten a l'esser humà. Maria li va comentar que ja feia molt temps es preguntava com és possible que en el món tot estigui ple d'ombres i llums. Mirant l'historia de l'esser humà, les ombres han omplert moltes pàgines plenes de dolor, dolor que neix de la por i de l'odi, del fanatisme i de la xenofòbia. I tots els segles ens parlen de matances i massacres, de guerres i exterminis. I com culminació de totes elles, el segle XX ha estat el més sanguinari de tots, sens cap mena de dubte, tal vegada per que el progrés tecnològic ens ha donat les armes més destructives i devastadores.
I també, hi ha pàgines d'una lluminositat molt superior a la del mateix sol. Persones que han lluitat sense violència, amb la força de la raó davant de la raó de la força, per uns ideals i amb una visió tal vegada utòpica de la bondat humana. Igual no surten tan destacats a les pàgines de la historia de la humanitat, ara bé, el segle XX també està ple d'aquestes grans persones. I no sols grans noms molt coneguts, com Mahatma Gandhi, Dalai Lama, La Madre Teresa de Calcuta, Vicenç Ferrer, Rigoberta Menchú, Martin Luther King, Nelson Mandela, també moltes altres persones molt més anònimes com aquella persona que va posar, ara farà uns anys en un accident de cotxe a l'illa, la seva vida en perill per salvar dos fillets atrapats en un vehicle en foc, o aquell altre que s'esforça dia a dia en donar el millor de si mateix a la seva feina, o fins i tot, aquell que cada matí posa un somriure al seu rostre per molt dura que sigui la seva realitat per a tal d'alegrar, encara que sigui uns segons, la vida dels seus pròxim.
Aquests pensaments van omplint el cap de na Maria mentre puja la seva Muntanya dels Set Vents. El seu pare, abans de morir, li va mostrar com connectar-se amb l'ànima femenina de l'Univers en aquella muntanya tan màgica i tan propera a la seva nissaga. És un dia temperat de finals de juny, d'un mes de juny estrany, fred alguns dies, de ple estiu a l'endemà, a l'espera d'una calor que no acaba de arribar, que es fa pregar abans de, tal vegada, fer-nos enyorar més endavant la frescor que ara sent na Maria mentre va pujant pel camí.
Arriba a dalt de tot, passa l'arc d'entrada i com sempre, malgrat haver-lo viscut mil cops, torna a quedar commoguda per la visió que s'obre davant seu. La vista, neta i clara, de tota la costa nord, la mar, el cel tot en un estat de pau i harmonia que omple l'ànima de na Maria i la connecta immediatament amb l'Ànima del Univers, de la Mare Natura en estat pur.
Seu, lentament, en el tronc del vell pi partit en una nit de descomunal tempesta, amb vents huracanats, trons i llamps com mai s'havia vist a l'illa.
Maria sent el contrast de sensacions, de missatges. La llum que sent ara amb la foscor que va partir en dos, impietosa i cruelment, el gegantí pi de edat incalculable. El espai és el mateix, el temps, inexorable, manté el seu ritme de canvi. I, tal vegada, com fan els mateixos humans, la natura mostra les dos cares ben diferents, ben extremes, contrastos sembla que incompatibles de compartir el mateix espai encara que sigui en diferents temps. I Maria troba la resposta a les seves preguntes: Llum i ombra són la mateixa cosa, les dos cares d'una mateixa moneda, mai es poden veure ni es poden complementar, quan apareix la llum, marxa la foscor, on hi ha foscor, no es troba la llum, i tampoc, mai es poden separar. L'esser humà està ple de llum i de foscor, d'amor i de por. Però una moneda llançada a l'aire no pot decidir mai quina cara mostrarà al caure, en canvi les persones estem dotades de la voluntat, de la llibertat, i podem escollir, sempre, quina cara volem mostrar als altres i a nosaltres mateixos. Malgrat l'educació rebuda, les experiències viscudes i els aprenentatges equivocats o negatius, sempre podem decidir que fer i com mostrar-nos. I tal com ens mostrem, així ens respondran els altres.
------
gaudimambcontes@gmail.com