Al món hi ha bones persones.
Gent humil i solidària que passa per aquesta vida fent el bé de forma anònima.
Ma mare té 89 anys i era una dona de missa diària.
Ara no surt de ca nostra, però es capellà Cristòfol Vidal ve des Migjorn a posta, li dóna la comunió i ralla una estona amb ella.
L'escolta i li fa companyia amb un somriure bondadós i una paciència evangèlica.
És allò que abans en deien una obra de misericòrdia, un acte de caritat cristiana.
Ara el cristianisme a Europa sembla que va un poc de baixa, però com va dir-me el meu fill un dia que jo m'enrotllava sobre teologia:
-La millor religió és ser bona persona.
I es capellà Vidal m'ha demostrat que ho és.
El cristianisme no el fan ni el salven els grans teòlegs que redacten manuals dogmàtics, sinó els éssers humans com ell que estimen i ajuden els altres.
Jo era lector-admirador d'un eminent teòleg.
No diré el nom per no ofendre.
Llegia i estudiava tot el que sortia publicat d'ell.
Un dia un grup de cristians li va proposar que vingués a fer una conferència a Espanya i va demanar una quantitat tan desorbitada de diners que semblava més pròpia d'un futbolista o una estrella de cine.
La conferència no es va poder fer i a jo la seva teologia de corbata i acadèmia, d'hotel de luxe i primera classe em va decebre.
Vicent Ferrer no escrivia, però feia pous i salvava vides.
Sant Francesc d'Assís era senzill i simple com la bellesa de l'aire.
I a més rallava amb els animals.
No calen grans tractats ni totxos erudits sobre l'existència de Déu, si després no sabem fer un favor o ser amorosos amb els altres.
Sempre que veig en Vidal em sorprèn la bonhomia que irradia el seu somriure.
Potser un ateu no ho entendrà, però ma mare és feliç quan veu que tot allò que li van predicar de jove i en què ha cregut d'una forma fidel i honrada tota la vida encara és vàlid i:
-Hem de tornar bé per mal!
diu ella convençuda, i jo li he vist fer, ho practica molta més gent.
Ma mare no va poder anar gaire a escola, però va passar per les monges i va aprendre aquesta frase que ha estat el lema i la base de la seva filosofia: "Si la vida no te sonríe, sonríele tú a ella".
Quan ve es capellà Vidal i li dóna la comunió, ella somriu satisfeta perquè s'adona que forma part de l'església, que no l'han abandonada, i crec que l'immens edifici de la Summa Theologiae no val tant com aquest gest generós d'una persona que va a veure una pobra vídua de 89 anys que encara creu en Déu i passa pena per tothom.
La resta són sermons buits, vendre fum i encalçar el vent.
La fe sense obres és morta i la d'en Vidal s'encomana perquè ell la viu amb els fets.Detalls com aquest l'honoren i fan d'ell una persona que es fa estimar. Ma mare sap que li queda poc temps de vida i em diu plena de bondat:
-Jo sé que m'he de morir i no és que em faci por. Es papà es va morir, ses meves amigues s'han mort i jo som creient, tenc fe. Però em sap greu deixar aquest món tan polit. Sobretot per voltros. Si pens que no us veuré més, em vénen ganes de plorar.
Ma mare un dia no hi serà, però jo i els meus germans recordarem sempre, agraïts, que en Vidal la venia a veure, rallava amb ella i li donava la comunió.
Homes anònims com ell són els que donen sentit al misteri religiós, són els que salven i curen, humanitzen aquest món.