A l'acabament del passat article, en el qual vaig tractar la temàtica de l'estiu, que per cert pareix que vol fer la competència a l'hivern, que fou cru i mal de rossegar. La calor forta que ha entrat i perdura és motiu d'una forta pujada de temperatures, a la Península els termòmetres han pujat tant, que la gent major ho passa malament, alguns n'hi hagut que, segons la TV, han ajuntat els putons. La gent que fa feina fora al sol també ho passa malament, perquè suen molt, per tant convé beure molt, però l'aigua no convé que sia massa freda. En aquell temps, quan pel voltant dels pobles hi havia molts d'hortolans, tenien prou feina a regar. De bon matí ja junyien l'ase a la sínia i a voltar toquen, per aquell carrerany que no tenia fi.
Ara que he esmentat el regar i les sínies, val la pena aclarir una cosa molt curiosa; els ases no eren massa bons per fer rodar una sínia, perquè mentre l'amo era prop no s'aturaven, però en no sentir rallar, s'aturaven i el "balitre" deixava de fer renou, allò els traïa, ja que l'amo de per dins l'hort els donava un crit i tornaven partir. Quan era un hort gran, solien tenir dos matxos o mules, aquestes bèsties feien més bona feina, de tant en quant les barataven, així no es cansaven tant i poaven més de gana.
A totes ses "motes" d'una sínia hi solia haver una figuera grossa o una morera; allà fermaven una bèstia i li donaven un mos de menjar, mentre que l'altra rodava i cada dues hores la rellevaven, moment que aprofitava l'amo per fumar un cigarret a la fresca i espessa ombra, mentre amb la "cadufa" (un got de fang que es gerrers regalaven als hortolans si aquests se'n duien una dotzena de cadufos), bevia un raig d'aigua fresca de sa pica. Així sa bèstia no es cansava tant i sempre feia feina més fresca, però rodaven tot es dia de sol a sol. Uns altres que aprofitaven l'estiu i la calor, eren els moixos; perquè els pardals es trobaven estrets dins es niu amb sa calor i volien sortir, llavors es estiraven baix sense saber volar. I és clar, es moix en feia festa.
ELS GARROVERS I ALTRES DETALLS
Els garrovers, si van molt carregats de garroves, per culpa de la gran calor, es solien esbrancar, llavors si plovia, les garroves corrien el perill d'escaldar-se i quedaven primes. A Mallorca en açò li deien fer renou de picarol, amb el mal afegit que pesaven la meitat de les altres. Per Santa Margalida la garrova està feta, ho diu la dita: "Per Santa Margalida, garrova tenyida". Aquesta Santa, és a 20 de juliol, el sol és calent com a foc. En fa referència aquesta altra sentència: "La monja l'encén i el frare l'apaga". Es refereixen a Sant Bernat a 20 d'agost. Per aquest temps, solia fer una ruixada i la terra rebullia, fent més calor encara, però el dia s'havia tornat més curt, per tant no era tan mal de passar.
Un altre detall de quan feia molt de sol i calor, era el de poder tenir aigua fresca. La gent del camp, quan anava a fer feina enfora de cases, a més d'un càntir gros i ben ple, també se'n duien una gerra, que enterraven tall de coll tapada amb un brot de mata o garrover. Tot al contrari d'avui, que la treuen d'una gelera elèctrica i encara la troben calenta.
També els pagesos saben, que si per aquest temps fes una ruixada forta, l'aigua no pot anar dins la cisterna, perquè mesclada amb l'aigua vella es corromp i llavors fa mala olor i no és bona a beure; per açò a l'entrada d'estiu giren el tap i les primeres aigües, les fan anar fora.
ELS CARBONERS I CALCINERS
Els carboners tenien la llenya preparada, però com que alguns anaven a segar, no componien les sitges fins que no retornaven a la marina; llavors de vegades, la primera feina era la de compondre'n una i pegar-li foc, mentre en componien una altra; així quan una estava cuita, la podien triar i després, els quedava espai per triar l'altra. Triar és el moment de treure el carbó, fan una mola i el tapen de terra, a fi que l'oratge no el toqui, perquè tornaria cendra i seria tot perdut.
Les sitges tant es poden coure d'hivern, com a l'estiu. Sí que és veritat, ara fa molta calor, però és temps millor, perquè no hi ha perill de pluges o ventades. Açò quan se'n feia, perquè actualment ses marines són tan espesses, estan tan brutes que sol de veure'l en es foc, ja basta per provocar un incendi. Diuen que hi ha molta gent a l'atur, que hi ha molta crisi, manca de feina, etc.
El que manca és coordinació, sobren paraules dels nostres polítics de torn, perquè feina com he dit altres vegades n'hi ha molta, un sou encara que sia petit es pot treure malgrat sia anant a fer net marina o a aixecar parets seques, aixermar terres de conreu, les quals de cada dia s'estrenyen, perquè els esbarzers, els ravells d'ullastre i la brutor van menjant. De sa feina surt el profit, si és el govern de torn el que ha de pagar els jornals, tal volta serà a llarg temps, però en sortirà profit, per tant després podrà estirar la seva part de beneficis; açò sempre que els propietaris hi posin el coll. Actualment ja trobem propietaris que fan molta cosa, estan al dia de tot i ajuden els pagesos, per tant, no seria mala de fer una campanya contra l'atur.
Ara ja havíem agafat un tema que té massa fil a tòrcer per tractar-lo avui, però baix el meu entendre i la situació en què ens trobem actualment, seria del tot interessant estudiar-lo amb el cap fred, perquè sinó sembrem, tal com deia més amunt, mal de fer ho tindrem per collir. Un altre tema que molts veuen, però no el miren, és el dels casats de pagès i senyors, que fa anys resten abandonats i alguns en runes. Mirau si n'hi ha de feina.
Dins aquest mes de juliol, altre temps els calciners, el homes que feien calç, solien tallar la rama, feien els feixos, la traginaven i aparedaven es forn, però mai solien pegar-li foc, fins que es temps no refrescava; d'una banda perquè era perillós i mal d'aguantar i de l'altre, si era un forn un poc gran, cremava quinze dies.
Molts més temes i detalls podria esmentar, però com que fa molta calor, la feina me ret poc, també val a dir que tinc una bona ombra per fumar, cosa que no podia fer quan era jove, per tant, quan veia una persona major que fumava ben tranquil a l'ombra del pou de torn, mentre treia aquells poals d'aigua fresca pel bestiar. Jo un jovenet d'uns divuit o dinou anys, pensava: "Açò és vida!" En temps de sol i calor batíem dalt l'era, l'amo ens donava un temps per fumar a ombra, però era molt curt.
El rellotge no s'atura mai, aquell home fumava tranquil a l'ombra, però tenia molts d'anys i tal volta n'hi quedaven pocs de cigarrets a fumar. Ara me puc mirar a jo mateix i cada vegada que ho faig, pens amb aquell home del pou de torn. L'amo En Macià de Ses Trucaries deia: "No malgasteu l'aigua, que és un bé escàs, a l'estiu és una gran riquesa".