Fa quinze anys el meu pare va escriure una nota molt semblant a aquesta, des de la impotència i la vergonya, per Bòsnia. Jo era pura innocència, ignorant, només tenia 4 anys quan Srebrenica cridava pel suport d'una Europa que no va saber més que donar-li l'esquena. Quinze anys després, fora de la ignorància, jo també crido, ja no d'impotència, sinó per vergonya. Vergonya per la ignorància europea, vergonya pel que va permetre l'ONU que succeís, vergonya perquè mentre en una part desolada del món la gent encara reclama justícia i ho fa en un acte commemoratiu, Europa només té ulls per un partit de futbol. Vergonya!
El dia 11 de juliol de 2010, per tots aquells que ho ignorin, es va dur a terme la commemoració del 15è aniversari del Genocidi de Srebrenica al cementiri de Potocari. Potocari és on es va dur a terme una neteja ètnica que va finalitzar amb més de 8.000 morts, musulmans seleccionats i assassinats indiscriminadament fa només 15 anys: la vergonya d'Europa. A prop de la que alguns anomenen la frontera de la llibertat, l' Europa dels drets humans i l'estat del benestar, es va produir una guerra civil que va finalitzar no només amb la divisió d'un país, sinó amb un enfrontament que mai deixarà d'estar en la memòria de cadascuna de les persones que viuen o tenen alguna relació amb Bòsnia i Herzegovina.
Jo, per alguna estranya sort, he estat recorrent Bòsnia i Herzegovina durant les passades dues setmanes, i em trobava en el cor de la commemoració el dia 11. Els tres dies que vaig passar a Srebrenica varen significar el punt d'inflexió més important de la meva vida, l'han canviat. Suposo que tots ens creiem molt llestos fins que no som suficientment humils com per reconèixer que en realitat, som una colla d'ignorants. Creuar la frontera entre la realitat i el que creus que és realitat és el més difícil de tot. A l'escola ens ensenyen la suposada història, però el que ens ensenyen són xifres: "A Srebrenica hi varen assassinar més de 8.000 persones", aquesta era la meva realitat. Però quan vaig posar els peus en el pavelló de Potocari on estesos a terra s'hi trobaven uns 800 fèretres, l'ànima se'm va caure als peus. Recorries l' estància i en pensar que cadascun d'aquells trossos de tela verds cobrien el que quedava del cos i l'ànima d'una persona, només desitjaves sortir corrents. Les famílies portaven 15 anys cercant, intentant trobar entre les fosses comunes els seus familiars. "És un canvi, passar a una nova etapa..." ens afirmava Damir, musulmà supervivent de la guerra. Les famílies, tristes i felices, poden enterrar per fi als seus. Després de tant de temps algunes podran, potser, passar pàgina.
Els presidents de França, Estats Units i Bèlgica no s'oblidaren de la fita i enviaren representants per parlar en nom seu. Expressions com "we stand us one", "Ne seulement Srebrenica mais dans le monde entier" varen predominar en les declaracions; afirmant que no ho oblidaran mai i prometent que no tornarà a passar. Pura diplomàcia? L'únic que va gosar parlar clar fou l'iman nacional durant la pregària prèvia als enterraments. Demanà que aquells que els varen abandonar siguin honestos i que compleixin el que diuen, que els permetin formar part d'Europa i així evitar que això torni a passar: que els protegeixin en lloc d'arrestar-los als aeroports.
Bòsnia és ara un país dividit entre la federació de Bòsnia i Herzegovina i la Repúblika Srpska. Bosnians, serbis i croates viuen en el mateix territori, però de cap manera conviuen. Cada poble, regió i ciutat té les respectives zones separades i moltes d'elles encara desprenen un odi irracional envers l'altre bàndol. La interculturalitat que sempre ha caracteritzat els Balcans i les dificultats de convivència que semblaven mínimament superades amb el govern de Tito, varen desaparèixer en una guerra memoricida, d'eliminació sistemàtica de l'altre i de neteja ètnica. "Potser podrem passar pàgina quan Sèrbia reconegui el genocidi" afirmava un bosnià, tot i que el seu to reflectia una altra cosa: Bòsnia no es recuperarà mai. Potser demanar justícia és el correcte, però la veritat és que aquesta no pot existir quan un poble ha perdut l'ànima.
Han passat quinze anys i Bòsnia encara demana justícia. Karadzic continua pendent de judici i Mladic, el cap militar responsable del genocidi, en cerca i captura. Després que la ONU s'equivoqués amb Ruanda i Srebrenica sembla que res no ha canviat, seguiran permetent que actes com aquests segueixin sense ser jutjats i potser que es repeteixin, apareixent després com els grans salvadors al iniciar judicis contra la humanitat que ningú veu acabar. I nosaltres seguim sense aixecar-nos del sofà. Per això jo crido, crido contra la ignorància que ens envolta i ens consumeix a tots. Només desitjo que algun dia, algun país sencer, es reuneixi per rebutjar la injustícia i no només per veure partits de futbol. Seguim esperant Godot...i Godot no arriba.