Crec que a mesura que complim anys, a les persones ens agrada més l'ambient que la festa. A veure, ens hem d'entendre: no es tracta que no ens agradi ficar-nos dins ca na Divina o as Casino a ca`n Mulero o enmig de la plaça a l'hora sagrada dels cavalls, no, no vull dir això. El que vull dir és que amb la repetició –base de la vivència festiva- anem donant valor a l'ambient que es crea abans de les festes, i que normalment sol ser entre nosaltres mateixos, sense la gent de pas. Les festes de Sant Llorenç, en realitat, ja fa dies que han començat.
No som capaç de dir quin dia van començar. Així com hi ha un començament oficial de la festa, quan el so del fabiol s'enlaira per anunciar el replec, i hi ha un començament institucional, amb el pregó solemne i la cerimònia de la imposició de la paraula-sermó, el començament popular no té ni data ni lloc, és el que cadascú de nosaltres troba millor. És l'ambient, millor dit, la transformació de l'ambient per a crear una altra cosa que reconeixem també com a pròpia. I aquest altre ambient ja fa setmanes que impregna la vida a la ciutat. Divendres vam viure el multitudinari concert líric, amb més de 1.700 persones al camp de futbol, dissabte vam xalar amb l'experiència de l'Aloencanta, amb diferents grups de cantadors que recorrien els diversos llocs de la ciutat on s'havien organitzat berenetes i sopars; diumenge va ser el de Binixems, el de la convidada del Caixer Batle a la plaça i el de la festa amb na Mari, en Colau i en Carlos i el seu espectacle de les estrelles.
La llista seria interminable, però més allà dels actes concrets, allò que realment es crea és una acceleració i una intensificació de la vivència ciutadana, ciutadana en el ben entès que és la convivència amb l'altre, amb el veí, amb l'amic, amb el conegut, amb l'estimat, amb l'odiat. I aquesta vivència, almenys em passa a mi i per això ho explic, és cada any més intensa, més plena, té més transcendència, em dóna més satisfacció.