Aquest dimarts passat, com molt breument recollia aquest diari, ens vam aplegar a Fornells un nombrós grup de gent per celebrar el vintè aniversari del Tom d'Economia de l'Enciclopèdia. Es va parlar un poc d'aquest tom, amb l'orgull del qui creu que es va fer una generosa i bona feina, però també amb l'humor del que no sap si aquest és un producte d'editorial o ja d'antiquari.
Però sobretot es va parlar molt de model econòmic, del nostre perfil de desenvolupament. Més que a un malalt, els menorquins ens començam a semblar a un hipocondríac que creu tenir tots els mals coneguts, per açò ens agrada tant prendre'ns la temperatura cada cinc minuts i autodiagnosticar-nos i automedicar-nos. Tal vegada hauríem de fer més cas dels consells oficials (no preneu aquest medicament sense consultar el metge o farmacèutic), també en economia.
I què ens van dir els experts? Moltes coses, tal volta massa coses per assimilar-les en tan poc temps. Però en voldria destacar-ne, en un to distès, unes poques, sense pretendre ser secretari o periodista de la trobada, és a dir, sense voler ser ni objectiu ni exhaustiu ni molt fidel a les paraules dels ponents.
Renda per patrimoni. Guillem López ens recorda que, ara que les vaques estan magres, no hem de caure en la temptació de convertir patrimoni en renda de curta durada, no sostenible, fent créixer l'oferta. No perdem la paciència, d'aquesta crisi en sortirem sense haver de vendre la nostre ànima al dimoni.
Col·laboració empresaris-administració. Hi ha òrgans econòmics i polítics per a la crítica, la queixa i la batalla, però, en tenim per a la col·laboració entre els emprenedors i la administració?
La recent evolució de moltes caixes d'estalvi o els avatars del Foment del Turisme i de les successives fundacions turístiques no són bones notícies per als qui creiem en la col·laboració entre els poders polítics i econòmics.
Unes entitats com les caixes que podrien ser valuosíssimes per a l'economia i la cultura regionals s'han convertit en un greu problema d'estat. La imperícia o imprudència dels gestors, la manca de disciplina de mercat, les llacunes regulatòries o el mal disseny d'uns òrgans de govern més polítics que professionals han impedit que, en alguns casos, continués aquesta història de 150 anys d'èxits.
Rafel Suñol, des de la seva experiència com a vicepresident de la societat mixta Catalana d'Iniciatives, va apostar per experimentar i aprofundir aquesta col·laboració. Encara que per açò haurien de canviar molt les actituds invasives o radicalitzades d'uns i altres.
Qualitat. S'han fet coses bones que han permès seguir sent un destí de qualitat encara que només sigui per haver preservat el paisatge. Els bons paisatges i els bells llocs són qualitat, ens recordava Carles Manera. Altres obres en canvi no han anat pel bon camí (el lloc on s'ha fet la presó, el disseny de l'aeroport, etc).
Paper limitat de l'administració. Ni l'administració és la responsable dels èxits quan les coses van bé, ni de tots els mals quan la conjuntura es torç, i més quan es tracta de territoris petits dins economies globalitzades i governs (¿?) amb pocs recursos i competències legislatives. Els mercats internacionals, el sistema financer, els governs europeu i espanyol entre molts altres actors hi tenen molt a veure. I els agents econòmics privats locals també. A les administracions més properes, només demanar-los que no hipotequin molt el futur i que intentin no equivocar-se molt. En qualsevol cas, que siguin conscients que és l'hora d'alleugerir les administracions, de prendre'ns seriosament la necessitat de reduir la despesa pública.
Informació econòmica sempre negativa. Algú ens recordava recentment una altra equació platejada per Einstein (també dominava les ciències socials?): parlar de crisi és promoure-la, callar és exaltar el conformisme. Aquest difícil equilibri no l'han aconseguit, en opinió unànime dels tres ponents, els dos diaris menorquins ja que sempre destaquen les dades més negatives. Tal vegada el servei d'estudis més independent i prestigiós de les Balears (CRE de Sa Nostra/UIB) hauria de fer un curset als nostres periodistes econòmics, perquè no es deixessin endur només per les informacions més cridaneres. Tal vegada també ajudaria un professional didàctic, moderat i de prestigi al front d'una hipotètica conselleria menorquina d'Economia i Hisenda, seguint el model de moltes etapes del govern espanyol i de molts governs autonòmics.
Desestacionalitzar. Hi ha escèptics, possiblement amb raó, d'aquest concepte. Personalment m'agrada més el concepte de combatre la reducció de la temporada, perquè no crec realista pensar en tenir turistes tot l'any, és més sensat tenir l'objectiu d'una temporada de 5/6 mesos. Però desestacionalitzar és un verb que es conjuga a totes les trobades sobre l'economia menorquina i aquesta no podia ser menys. Només demanaria dos requisits per afrontar aquest repte, definir el concepte desestacionalitzar (és una temporada de 5 mesos, de 12 mesos o de quants?) i que quan ens plouen milions emparats sota aquest paraigües, els projectes en què es concretin justifiquin (i si poden quantifiquin) com possibilitaran la desestacionalització.
Sergi Marí, el conductor de l'acte, volia que els ponents intentassin visualitzar els propers vint anys, aquests, més prudents i assenyats, no van voler fer un exercici de ciència ficció i es van conformar parlant-nos de la Menorca any 20 després del Tom d'Economia, en un to positiu tot confiant en l'enèsima reencarnació de l'emprenedor schumpetarià menorquí.