Sovint als periodistes ens acusen d'insensibles, morbosos, sense escrúpols. És una frase recorrent aquella que diu: "On anau a fer mal, avui?". Sí, pot ser que a vegades ens equivoquem. Però, i qui no? Desgraciadament divendres em va tocar desplaçar-me fins a Macarella per saber què havia passat en uns fets que m'agradaria que no s'haguessin produït mai.
Des d'aquí, el meu condol. Era molta la gent que ens mirava, a jo, a la meva companya fotògrafa i a la resta de col·legues d'altres mitjans de comunicació i que comentaven: "Mira, ja són aquí, només volen vendre diaris". Pensen que ens agraden aquestes coses? Va ser una autèntica desgràcia, però va passar i s'havia d'explicar. Vostès, senyors lectors, no es poden ni imaginar el que costa redactar un text sobre un fet com el de divendres, o d'un accident de trànsit o qualsevol altre en què hi hagi víctimes mortals.
No és gens fàcil posar sobre el paper allò que has vist, i fer-ho amb la màxima delicadesa possible per no ferir ningú, especialment els familiars, amics i coneguts del desaparegut. Jo procur tenir-ho ben present. No tot val per vendre diaris. Però en aquest punt de la reflexió em deman: Què fotografiaven els banyistes? Què enregistraven amb les seves càmeres de vídeo? Imagin que la senyora que filmava tots els detalls mentre traslladaven el cos tindrà una bona pel·lícula a la seva videoteca. Menyspreable!