El passat 27 d'agost moria a Tavertet (Osona) un vellet de 91 anys, el mestre Raimon Pànikkar: un més dels molts mestres que ens van deixant un poc més orfes als de la nostra generació (tenc 66 anys).
Amb aquest motiu em deman a títol personal: què n'he après? què m'ha deixat? No sé de qui sé que "la cultura d'una persona és allò que li queda quan ja ho ha oblidat tot". Qualque cosa d'açò em passa quan vull respondre a aquesta pregunta: en aquest moment no en record frases textuals, i tanmateix em sent deutor del mestre Pànikkar.
Açò sí, en record l'activa participació a les trobades anuals de teòlegs catalans els anys 80-90, i també als col·loquis que va animar aquí mateix, a Menorca, i la seva capacitat de descol·locar qualsevol interlocutor fent-li tremolar les seves més sòlides certeses. També en guard alguns llibres, llegits i subratllats, que ara he tret dels prestatges: "La nova innocència", "Benaurada senzillesa", "Entre Déu i el cosmos", i les converses amb Antoni Bassas emeses per Catalunya Ràdio i publicades amb el títol "El matí amb Raimon Pànikkar". Però em sobrepassa del tot la tasca de sintetitzar el seu immensament ric i evolutiu pensament expressat en una vuitantena d'obres, a més d'innombrables articles, entrevistes, conferències.
Què me'n queda idò del mestre Pànnikkar com incorporat a la meva manera de ser i de pensar? Me'n queda la seva paraula reflexiva com una invitació a transcendir els llenguatges, dogmes, institucions, símbols, tradicions... per anar més enllà o més endins, vers aquella realitat inobjectivable que anomenam Déu, o el Misteri fonamental de tot, en la qual tots ens podem trobar.
En Pànikkar m'ha ensenyat no solament de pensar, sinó també d'escoltar i dialogar des de la pròpia experiència i perspectiva. He comprès que la paraula ens expressa, i per açò mateix no puc renunciar a rallar amb la meva llengua i des de la perspectiva que em dóna el lloc que ocup en aquest punt de l'univers. Però amb ell he vist més clar allò que ja deia Espriu, que "els mots no són (solament) per a entendre'ls sinó per a entendre'ns". Com que la paraula també em limita, necessit escoltar la paraula de l'altre i ficar-me en la pell de la seva pròpia experiència vital. He après que el diàleg amb el d'una altra religió, o cultura, o moral, o forma de vida, no solament és possible sinó necessari per a conviure i créixer en humanitat.
Com a conseqüència no puc etiquetar i manco demonitzar l'adversari o el discrepant, estalviant-me d'aquesta manera la tasca no sempre fàcil d'escoltar-lo. Açò requereix un aprenentatge fet de silenci, pregària i paciència; un aprenentatge que demana calma, tal com ho recomanava a una al·lota que feia ganxet: "No ho faràs mai bé si tens pressa. Vés amb calma" .
Amb ell he après com a mínim açò que acab de dir, la qual cosa no vol dir que ja ho hagi incorporat totalment a la meva vida.
Finalment he trobat molt polida aquesta carta de comiat adreçada als seus amics i escrita el 28 del passat mes de gener. És com un testament:
"Estimats amics,
Voldria comunicar-vos que crec que ha arribat el moment (ajornat diverses vegades) de retirar-me de qualsevol activitat pública, sia amb una participació directa o amb una participació intel·lectual, a les quals he dedicat tota la meva vida com a forma de compartir les meves reflexions. Continuaré estant a prop vostre d'una manera més profunda, és a dir, en el silenci i en la pregària, i de la mateixa manera us demano d'estar al meu costat en aquest darrer període de la meva existència. M'heu sentit a dir sovint que la persona és un nus d'una xarxa de relacions: en acomiadar-me de vosaltres us vull agrair sincerament d'haver-me enriquit amb la relació que he tingut amb cadascun de vosaltres.
Estic agraït també a tots aquells que, de manera personal o associada, continuaran actuant, fins i tot sense mi, per la difusió del meu pensament bo i compartint els meus ideals. Dono gràcies pel do de la vida, que només és tal quan es viu en comunió: és amb aquest esperit que he viscut també el meu sacerdoci".
Estimat Pànikkar: que, havent travessat el llindar de la mort, visquis per sempre més en la plena i definitiva comunió amb Déu. Mentrestant seguirem llegint els teus escrits tot deixant-nos desinstal·lar per la teva incòmoda passió per la veritat.