La setmana passada vèiem com en Climent Goñalons s'havia iniciat a les feines del camp, com tants joves d'aquell temps. Amb els seus germans i un cunyat també s'havien dedicat a la recerca de reïna de pi. La seva inquietud el va dur a aixecar paret seca amb mestre Joan "Coca" per sa Punta Prima, a dur un grapat d'homes amb una furgoneta a fer feina a s'Algar i fins i tot a muntar un taller mecànic a Ferreries.
Però, quasi sense voler, es va apropar a la que seria la seva professió "definitiva": pescador, encara que no tenia cap experiència marinera. Avui és fàcil trobar-lo arranjant xerxes per un fill que continua en aquesta ocupació. Després d'un llarg festeig, com correspon als costums de l'època, en Climent es casà el 1958 amb Joana Febrer Florit (1935), amb la que tingué tres fills, Joana, Toni i Lluís.
CARBONERS
Abans d'endinsar-nos a les profunditats marines, passarem per un altre ofici forestal. Quan feia poc que en Climent era casat, una companyia mallorquina va tallar gran quantitat de pins a Son Mestres, per explotar el "pi de metro". Traginaven els troncs amb un carro, els tiraven a la mar, els feien córrer surant i, embragats, els pujaven al vaixell a cala Galdana. En van fer dos o tres viatges. Son pare d'en Tòfol Torrent, cunyat d'en Climent, havia fet de carboner pel Pilar. Els mallorquins els van demanar de fer carbó amb les branques dels pins tallats. Els germans Miquel i Climent Goñalons i en Tòfol, menàvem tres sitges amb un ventall, una ran de Macarella i dues a prop de cala Galdana.
Un dia els dos germans van anar a dormir a Ferreries amb ses dones, mentre en Tòfol tenia ànsia de les tres sitges enceses, amb la fatalitat que es va moure tramuntana i pluja, va passar una nit mesquí!. A Macarella la sitja era coberta d'arena, que mentre estava banyada aguantava, però quan eixugava volava amb el vent i es destapava, no va fer més que anar i venir. Els mallorquins pesaven els sacs de carbó i se l'en duien al preu acordat.
Parlant de carbó, el sogre d'en Climent, Josep Febrer Allès "de can Tronja" va ser carboner boni tota la vida amb el seu germà n'Andreu "Cuera". Els vespres feien el "llisseró" a la barraca amb un parell de sacs i el cap damunt un còdol pla amb un altre sac, per no adormir-se massa fort. Havien de maldar que no foradés la sitja o, quan estava apagada, que el carbó calent no tornés prendre. En feien a Alfurí i anaven a dur serigot per beure a Son Felip, que el feien molt bo.
En Climent ajudava el sogre a triar el carbó, que se'n duien a Ciutadella. Feien grans sitges de llenya d'alzina, el millor carbó. Na Juanita no podia veure quan son pare pujava per l'escala damunt la sitja encesa per boixonar-la.
UNA TÈQUINA AL RIU
La cala Galdana de l'època tenia ben poc a veure amb l'actual, dins el seu pinar hi acampaven catalans i ciutadellencs en tendes de campanya. El senyor de Santa Ponça no deixava anar a dur aigua de la font des Desmais, per açò en Toni Goñalons armà una tèquina per dur l'aigua per dins el riu amb gerres de terra. Amb la moto i unes sàrries també portava menjar als acampats.
Aquella tèquina es troba a l'origen de la seva dedicació a la pesca. Van començar amb la llissa d'aigua dolça, primer amb fitora i el llum que els va fer el conco Martí Gomila "es Llauner", a la claror enlluernadora dels dos focus, donaven fitorada i qualcuna la clavaven i qualcuna botava i queia dins sa tèquina.
Uns altres motivadors de la seva iniciació marinera van ser els pescadors des Castell en Delio i en Ramiro. Ells estaven un poc emparentats amb en Delio, que solia pescar quatre o cinc dies seguits amb base a cala Galdana, amb la barca groga, i tenien bones relacions, encara que tenia les senyes un poc geloses; els duia a fer una volta per la mar que tant com anava mos agradava més. En Ramiro hi anava amb un bot de 25 pams, vela i rems; va conèixer la tripulació d'un iot un poc "hippie" i se n'anà amb ells a Mallorca una temporada.
Amb la tèquina van partir a pescar serrans i vaques amb el volantí, després van calar llences. En Tòfol el cunyat era valent per sortir a vendre, amb les llences van agafar un anfós i peix polit, que va dur al lloc de Sant Llorenç, on els senyors hi feien l'estada i l'hi van comprar ben contents.
PERIPÈCIA AL NORD
En Tòfol Bosch, de Ferreries, els donà un bot culer de llenya de 23 o 24 pams, que en Pedro Moreno els va dur a remolc de Maó a cala Galdana. El tenia al sol i era un paner, quan va estar abeurat ja no feia tanta aigua. Ells no sabien gaire cosa de la mar, dels estris ni del seu lèxic: deien pilons per prats o fermar per amarrar. Uns pescadors els van ajudar, anaven de palangre surant, que feien dels cordons d'embalatge de ca na Genera de Ferreries, fins que "es Militar", un pescador de Ferreries que vivia a Ciutadella, els donà palangres vells.
Un bon dia, en Climent Goñalons, en Tòfol Torrent i en Miquel de can Bep d'Alaior van resoldre d'anar amb el vell bot cap a la tramuntana de Ciutadella i Ferreries, a cop de rem van arribar fins cala Calderer. A Trebalúger van tallar una antena i un pal que, fermat al seient d'enmig, aparellava una bandera, una petita vela feta seva. Per si açò fos poc, també duien una bicicleta dins el bot.
Tan com feien camí calaven els palangres, que escaven amb pagellides. Agafaven sargs, variades, escorballs i qualque anfós, que en Tòfol duia a vendre amb la bicicleta pels llocs més propers on també recollia provisions, posant-se d'acord per trobar-se a una altra cala o raconada. A un lliser de Fontanelles van veure una cigala grossa però no sabíem anar davall la mar i el salabre era curt.
En arribar a cala Calderer van calar l'ormeig i es van posar a dormir amb oratjol de terra i el bot fondejat amb un llengot feixuc de barca del bou, que els feia d'àncora. La mar era com un plat, fins que damunt les dues senten la barca que pega, s'havia girat de tramuntana esmolada. Van decidir llevar per no perdre els palangres, al rem i ventall d'aquí i d'allà a cada ham hi havia un peix. Amb la senalla a l'esquena i un caixó sobre la bicicleta en Tòfol no s'ho podia endur tot pel camí de Son Ermità cap a Ferreries.
L'endemà van calar entre Fontanelles i Ciutadella, però el matí tornà a sortir la tramuntana. Van llevar, en Miquel remava i en Climent llevava els pedrals. Em ser davant el far de la punta d'en Nati van decidir que el cunyat pujaria el peix i que ja es trobarien a Son Saura (del sud). Només duien un joc de rems i van ser tretze hores de remar per torns els dos tripulants restants. Una barca de pescadors de Ciutadella s'oferí per entrar-los a port, però no duien el mateix rumb. Mentrestant en Tòfol anava i venia amb la velo per Ciutadella i el far d'Artrutx; ja era fosc quan, cruixits i amb les anques llagades de seure i remar, van arribar al seu destí.
PROFESSIONALS
Una llevantada va dur els Moreno –en Pedro i son pare– de Maó fins a cala Galdana, primer per un quants dies i després per establir-s'hi durant molts anys, en els quals van ser els únics pescadors professionals d'aquesta cala.
En venir l'estiu va brindar a en Climent i en Tòfol de pescar amb ells. Calaven xerxes d'ajaguda i agafaven qualque cap-roig. Però era fam i feina, amb una barcota d'aquells temps i un petit motor Joyca, per anar a Sant Tomàs havien de menester dues hores, sempre amb vela hissada i motor. En anar més avall de Trebalúger o de cala en Turqueta ja no li agradava al patró, tot i que hi havia molt de peix.