S'Esquinxacolzos era la barana de marès del mirador que hi havia en sortir de la ciutat pel Portal de Mar, on els maonesos contemplaven Baixamar recolzant els braços sobre la seva forma arrodonida. Era una barana que rematava les façanes dels primers magatzems, coberts amb volta de canó, de la costa principal que baixava al port.
He passat d'observar amb intensitat els mil tons de blau de la mar oberta al sud de Menorca a mirar amb malenconia els verds de tardor tancats al jardí de darrere la casa. L'illa permet petites revolucions estètiques, canvis instantanis de quietuds, cíclics desplaçaments de la vorera a l'interior, però alhora impedeix les grans llibertats de la terra ferma. Surt al carrer amb el jazz de Brad Mehldau, Highway Rider, colpejant les parets més sensibles del cervell cap a Can Mir, darrere la parròquia.
Carrer de Santa Eulàlia amunt, ningú a la travessia de Sant Joan, ningú a la de la Plana. Ni una ànima al carrer de ses Vaques, només el matalasser carregant la camioneta amb els matalassos que repartirà a algunes cases maoneses que volen començar l'hivern estrenant un Pikolin o potser un Flex. A la plaça del Príncep comença el rebombori. Les obres de millora d'aquest conjunt de placetes entrelligades que donen caràcter a l'entorn del Carme estan en plena efervescència. Una certa ànsia m'assalta en pensar com quedarà aquest espai urbà tot recordant les darreres actuacions municipals als paviments de la ciutat. No he vist cap plànol publicat als diaris, no he sentit de cap debat sobre el projecte. No m'he entemut de cap esforç per mostrar aquesta actuació tan important a la gent en general. Només els veïns i els comerciants sembla que van poder assistir a una reunió informativa. I la resta de maonesos, no podem opinar sobre unes obres que seran determinants en la nova fisonomia d'aquesta part del centre?
M'oblid del poc encertat catàleg de paviments que Maó presenta als visitants sensibles i que l'Ajuntament va ampliant contínuament i arrib a bon pas a la pujada que va a la plaça de la Conquesta. Just assegut ocupant una de les tauletes del bar solitari al bell mig de la plaça i ja estic observant l'espectacle de l'austera arquitectura que envolta el lloc. Un dimecres capvespre com avui, però el 22 d'octubre de l'any 1986, a les cinc en punt, vaig entrar a Can Mir per mantenir una conversa sobre la seva casa amb Jaume i Maria Mir Seguí, catedràtic de noranta-tres anys en aquell moment ell i mestra d'escola retirada ella, de tan entranyable record a la preparatòria del vell institut.
La casa presentava una planta prou estranya, però l'atractiu era i és encara avui l'original boínder que dóna a la costa de ses Voltes i que segurament és l'enfront més fotografiat de Maó. Durant l'estudi de l'obra del primer arquitecte menorquí, Francesc Femenias, Can Mir era un edifici important malgrat els dubtes que sempre tenia sobre l'autoria de l'obra: l'estètica de la façana no acabava d'encaixar en l'estil eclèctic que Femenias practicava. Estudiades les traces de la seva extensa obra, construïda al llarg dels trenta-set anys en què va treballar a Maó, tampoc semblava un edifici que li fos aliè. Així que aquella visita de l'any 1986 pretenia donar llum sobre l'assumpte en qüestió.
S'Esquinxacolzos es va esfondrar l'any 1915 en fallar les voltes de marès dels magatzems sobre les quals passaven els carros, bísties i persones per entrar cap al centre de Maó. La caiguda de la popular barana va deixar els maonesos sense el seu privilegiat mirador. No obstant això, aquesta desgràcia va ser aprofitada per remodelar la zona i construir una nova pujada.
Quan hi va haver l'enfonsament Can Mir s'estava reformant i dirigia les obres l'arquitecte Femenias sota les indicacions de Jaume Mir, que havia dibuixat els plànols. El professor vivia a Madrid i els estius venia a l'Illa i era quan donava les ordres oportunes a l'arquitecte. En una d'aquelles estades va portar un croquis d'una façana copiada d'una de Madrid que li havia agradat i que Femenias va adaptar a l'enfront que construïen tot dissenyant l'acabament de la part alta. L'estiu de l'any 1917 Jaume va portar un detall d'una barana que havia copiat a Valladolid en un jardinet que envoltava l'estàtua de Zorrilla, indicant a Femenias que la retoqués per posar-la a la galeria de la segona planta. La reforma va anar canviant l'aspecte de la façana i també algun espai interior com el menjador, refet amb un sòcol de rajoles modernistes a finals del 1918. La casa es va acabar aquell any, més o manco en el mateix temps que s'acabava la de Donya Paca Martorella, a la plaça del Príncep, i la de Passarius, a s'Arravaleta, també de Femenias. Donya Maria Mir recordava la protesta amable sobre el fet que el premi a la millor obra del quinquenni 1916-1920 se l'emportés la façana de totxo vermell de s'Arravaleta quan la seva era prou original.
Vaig sortir de la casa després d'una llarga conversa. A la plaça no hi havia cap bar i no record si n'Eleuteri vivia encara a la casa del costat. Avui, assegut a la terrassa del bar solitari enmig de la plaça, puc veure s'Esquinxacolzos, la barana de balustres en el lloc exacte on els turistes s'aturen i fan la foto de l'enfront de Can Mir.