En els capítols anteriors, n'Ubama i n'Àngela Mèrvel dedicaven els seus esforços a dos alumnes endarrerits, en Kossé Luí i en Marianu. No hi havia manera de fer-los entendre què està succeint al món. Encara es pensaven que l'economia depèn de cada Estat i que les criatures vénen de París.
El nostro espia ho observava tot des d'una finestra, disfressat de cagarada de mosca. I continuàvem sense fotos perquè a la responsable, na Francis-ka, que es vol dedicar a la política, l'hora li coincidia sempre amb la roda de premsa diària del seu partit, dedicada a escorxar en viu l'enemic, un tal Marc-ks.
Però les classes es van acabar precipitadament. Vivim una mala època per als dirigents democràtics (per als que no ho són, sempre és bona). Es distreuen un instant, i ja hi ha qualcú que els fa ballar la cadira predicant que té la solució màgica per a la crisi.
Així és que tant n'Ubama com n'Àngela Mèrvel van haver de partir a corrents cap a ca seva a fer de bombers per salvar els mobles i van donar vacances als dos alumnes, amb el consell que estudiassin molt si volien arribar a ser qualcú en aquesta vida.
I tan mals estudiants que semblaven, haurem de reconèixer que, a la seva manera, sí que havien après unes quantes coses. Tot i que encara és massa prest per saber a quin de tots dos li servirà per arribar a port. Que amb els temps que corren, no m'atrevesc a dir a bon port.
Quan van acabar les classes, en Kossé Luí va tenir ben clar que havia complert al peu de la lletra les indicacions dels seus professors, però que precisament per aquest motiu, totes les enquestes deien que perdria el curs. De tal manera va decidir fer canvis transcendentals en la seva vida.
La primera cosa, baratar de colla. Sense cap mirament es va desfer dels amics dels anys alegres de la gresca econòmica i es va refugiar en les amistats molt més serenes des conco Felipe, que més experiència sí que la tenen. I que li faran la feina.
I ara ell viu discretament, pendent del calendari, per veure si la recuperació arriba abans que les eleccions i s'hi pot tornar a presentar com un senyor. Però si van mal dades, ja té el recanvi de franc. Un pes pesant, de nom Alfredu, que mai no canvia de cara i que, en qualsevol cas, farà suar la gota a l'oposició. Perquè té arguments i perquè sempre tindrà la possibilitat de pactar amb altres forces (que existeixen!).
En Marianu, en canvi, va acabar les classes sense obrir boca, cosa que enfurismava els professors però que li va donar avantatge a les enquestes. Així és que va decidir que ja havia arribat l'hora de mostrar, finalment, la poteta. Ja no n'hi havia prou amb atacar la diversitat del país (un vici que té), ara tocava començar a rallar d'economia. I va triar de model un guanyador, un nou primer ministre anomenat Càmaron, que en el nostro idioma seria una cosa com gambeta.
Però tot i tenir un nom així, sembla que aquest personatge en quatre dies de govern ja ha fet més tisorades pressupostàries que la famosa antecessora seva, de nom Margarida, que es va guanyar el malnom de Dama de Ferro de tant d'estrènyer i prémer els pobres britànics pobres.
I estalonat en aquest discurs tan modern, ara en Marianu viu pendent del calendari per veure si la crisi s'allarga fins al dia de les eleccions i s'hi pot presentar com un senyor. Però si van mal dades, ho té fotut, perquè el seu únic argument és la uniformitat i perquè pel camí ha mort qualsevol possibilitat de pacte amb altres forces (que existeixen!).
I a redossa seva, els seus amics dels diversos territoris de l'Imperi, van reviscolant. A l'Illa de les Vaques, per exemple, on també comencen a mostrar la poteta, i no és que la tenguin precisament blanca. Ja ho han dit: si depèn d'ells, desgraciaran les dues coses pròpies que encara li queden a l'illa, la llengua i el paisatge. Vist com ho han deixat a les altres illes, no hi ha dubte que ho sabrien fer.