A cada ciutat on vaig cerc un amor sense saber que el vertader és a la ciutat primera. Som aquesta figura que s'atura sota la llum d'un fanal i encén una cigarreta dins la nit negra. Un núvol de fum blanc s'enlaira com boira lenta cap al cel, creant ombres fàtues que s'esvaeixen a l'instant. Ningú a la plaça solitària, ningú als voltants, sol en la immensitat de la nit que comença, sol amb la fosca. Mir les rajoles quadrades de vint per vint de pedra de Binissalem i sé que som a la plaça de Santa Eulàlia de Palma.
Primer somni
Gir per l'estret carrer que porta al local on hi va haver molts d'anys Llibres Mallorca, el Perpinyà de les ànsies de saber, la llibreria on trobaves els autors nostres que dèbilment aportaven textos nous en un ambient enrarit pel franquisme. Un cap de cantó que vist des de l'inici del carrer Fortuny està immers en un ambient palmesà ben original i de gran qualitat urbana. El carrer s'enfonya i crea una placeta de mínims amb un arbre solitari. S'obra a l'altra banda i gira cap a l'esquerra, on desapareix. Abans, però, la llibreria Literanta mostra avui un lloc acollidor i modern per tornar a la recerca d'aquells autors que a Menorca no arriben. Entr i la reforma que l'arquitecte Joan Riera hi va realitzar, en una intervenció de fa uns cinc anys, mostra un espai innovador i obert, també al preciós jardí interior, on cercar un llibre és un plaer.
Camín en silenci entre les prestatgeries de llibres tot escoltant la suau música de Bill Evans al piano. M'atur, reconec una portada en blanc i negre i obr el llibre que apassionadament vaig llegir aquest estiu, En la ciudad sumergida, de José Carlos Llop, per una pàgina a l'atzar: "Recuerdo una noche de invierno de mediados de los setenta. Yo estaba en el bar Bruselas, con la que entonces era mi novia y Chet Baker o Sonny Rollins, ya no recuerdo, sonando en el pick-up. El bar Bruselas era una cava auténtica –un sótano de techo abovedado– con paisajes imagino que belgas en un gran fresco frontal y los sofás tapizados con piel de vaca. Las lámparas de pantalla roja le daban una atmósfera entre clandestina y de cine francés. El bar Bruselas estaba en la calle Estanco y era, en los setenta, el mejor bar nocturno del centro de Palma". La breu descripció és com un flaix, la memòria treballa com el cursor d'un disc dur i vells records es fan presents: un somni dins d'un somni. La ciutat ha perdut alguns llocs del passat, d'altres han estat reformats al compàs dels nous temps, però Palma manté l'ambient perenne de cada tardor en els carrers, a les places, als racons plens d'imatges, d'elements retrobats, de records dins de camins mil vegades recorreguts.
Segon somni
Surt i la fosca segueix intensa, densa, inevitable transformant les senyes d'identitat del carrer. És tan negra la nit que es torna líquida. Ara, camín sobre pedres de marès tallades per la meitat i rejuntades amb morter que puc endevinar modern. Podria ser a qualsevol carrer del centre de Ciutadella, impossible que fos Maó; però alguna sensació indefugible reforça l'evidència que som al carrer de la Missió. Camín per un carrer pla i continu que connecta punts al mateix nivell. Un carrer amb vida pròpia: aquí un hotelet, allà un despatx d'arquitectes, després una copisteria, una al·lota llegeix atenta en un entresolat, més avall una guarderia, l'església, etc., llocs que mostren la ciutat habitada. L'escala és al final del carrer. Un carrer que acaba en una escala pública de voreres de pedra viva de Binissalem. Escalons alts, antics, durs de pujar, que porten a la ciutat alta. La llibreria Babel és al costat. Hi entr.
Aquí la sensació ambiental és ben relaxant i, a més, les vistes cap a la vella placeta es produeixen des d'una posició alta a través de les grans finestres. D'entre els llibres a la vista, torn a fixar-me en la portada en blanc i negre amb els vaixells de la Trans al port de Palma a mitjan segle XX, i la catedral al fons. No puc resistir-me a obrir de nou el llibre de José Carlos Llop, de prosa àgil, ben composada i que dibuixa el mapa sentimental de Palma de la seva joventut, que en una petita part també va ser el meu. Torn a fullejar-lo i la casualitat fa que m'aturi en una pàgina: "El escritor mallorquín Llorenç Riber dice que el insular es un ave de alas demasiado grandes para el tamaño del nido; en él resulta torpe y desmañado, pero si sale de la isla, crece y vuela majestuoso durante toda su vida.
Es el cuento de los que se quedan, me temo, y también de los que se van, cuando lo hacen. El cuento de siempre, que a nada conduce si te quedas y tampoco a nada si te vas. A nada bueno, me refiero. Pero que explica esa manera de vivir la ciudad natal como fatalidad y contribuye a disecarle el alma, negándosela, ya que se está convencido de que uno mismo carece de ella por ser su igual". L'etern dilema de l'illenc: i si hagués partit a terra oberta, hauria viscut la vida més plenament? L'hauria viscuda amb més diversitat? L'enyor hauria estat el meu bagatge? En tot cas, l'illa, hauria restat com el mític cementeri d'elefants?
Tercer somni
La costa no és recta i tot és fosc. Vaig avall per un carrer que estic segur que va cap a la mar. L'olor del salobre, aquella emanació de la brisa que els illencs portam gravada al cervell, dibuixa un somriure al meu esguard seriós que puc imaginar ple de nostàlgia en el mirall del somni. Les lloses del carreró són antigues, arrodonides, una mica incòmodes, però mostren petjades, detalls, elements invariables que puc reconèixer. Baix pel carrer de la Portella, ja he passat el Museu de Mallorca, vull arribar al Col·legi d'Arquitectes per escoltar una conferència, però potser és massa tard. La ciutat buida a aquesta hora tranquil·la del vespre m'omple de solitud. La solitud urbana és més punyent que la rural: aquí hi ha gent rere les façanes, persones que dormen més enllà de les finestres. Tu camines sol pel bell mig del carrer. Les figures estirades al llit van completant un panorama de silenci i ressò de les peuades sobre les llambordes. El teu moviment va acumulant belles figures virtuals amb cada encreuament amb els que descansen.
Camín i observ la negror que ho tapa tot, només aclarida pels cons de llum tènue sota els fanals de les façanes. Les portes de fusta del Col·legi estan ben tancades. Devora, l'arc de la Portella mena al port. Dins el silenci nocturn unes peuades s'apropen. Una figura elegant apareix a la cantonada de Can Formiguera i en deixar-se il·luminar per la llum del fanal reconec José Carlos Llop, l'escriptor que tan bé ha dibuixat la memòria de la ciutat on som. No puc estar-me d'anar cap a ell, de constatar la casualitat de la trobada, de demanar sobre l'excel·lent llibre que tant m'ha agradat. Baixet, de front ample, elegant i amable, entra en conversa ràpidament. El meu interrogatori il·lusionat veig que el posa content i disposat a dedicar-me part de la resta de la nit, que s'obre més fosca que mai. Decididament partim cap avall. Ara, som com dues figures que es confonen amb la nit tot traspassant la porta de la murada cap a la vorera de la mar.
Finalment vaig descansar en un món líquid. Vaig beure aigua, vaig estirar les cames tot sol en un llit immens, de costat sobre el cor i, per dormir, em vaig agafar a allò que el solitari té més a l'abast: em vaig estrènyer fortament als somnis, als somnis líquids d'una nit de tardor a la ciutat submergida.