Martín Rivera, Roger Vallejo, Isis Obed, Wendy Ávila, Roger Iván Bados, Elvis Jacobo, Juana Bustillo, Santos Ávila, Víctor Mata, Sergio Magdiel Amaya, Israel Zelaya, Rulbin Villeda, Luís Hernández, Bessy Cerrato...
Noms de persones reals, totes elles assassinades després del cop d'estat del 28 de juny de 2009 a Hondures. Noms que no ocupen la primera plana dels diaris ni dels telenotícies, noms i persones, de ben segur, anònims per a la gran majoria. Sang de màrtirs, persones que des de la seva profunda convicció de la defensa de la llibertat, la justícia i la pau han ofert el que tenim de més valor les persones: la VIDA. Sang de màrtirs que ens xerra de la gran generositat de les seves opcions. Sang de màrtirs que varen morir en el moment de construir un somni, i no un somni individual, sinó més bé un somni col·lectiu. La sang d'aquets homes i dones és un aire fresc d'esperança, encara que sembli contradictori.
Amb la mort, aquestes persones ens demostren que és possible seguir lluitant per construir una societat més justa i humana.
Les terres de centre Amèrica són plenes de testimonis de màrtirs, de manera especial en els anys 70 i 80. I encara que Francis Fukuyama s'entestàs en el seu llibre "La fi de la Història" a afirmar que la història de la humanitat arribava al seu final, el noble testimoni dels màrtirs d'Hondures ens mostra, en canvi, que la història es repeteix: les injustícies entre països rics i pobres, les desigualtats de les societats, la marginació de la dona, l'explotació dels obrers… I mentre aquestes situacions no canviïn, hi haurà persones disposades, a promoure i defensar, des de la pau, transformacions per a conquerir espais de participació i decisió.
Què empenyia aquestes persones senzilles i entregades? La tossuda convicció que la història l'hem d'escriure amb les persones més pobres, dèbils i marginades. També el desig i la necessitat de canviar les actuals condicions de milers de famílies hondurenyes que viuen en situació de pobresa. Perquè així com no començam una casa per la taulada, tampoc podem construir un país deixant de banda un 70% de la població que viu amb manco de 2 dòlars diaris.
Arran del cop d'estat del juny del 2009, una mobilització de persones grans, joves, dones, obrers, camperols, estudiants… s'ha anat articulant al voltant del "Frente Nacional de Resistencia Popular", un moviment que, per una banda, fa propostes com la creació d'una "Asamblea Nacional Constituyente" que pugui refundar Hondures amb la participació de tots els sectors de la societat, i per altra banda ens recorda, a través dels seus màrtirs, que la història està encara per somiar i construir-se, i que la sang dels màrtirs serà sempre llavor de llibertat i d'esperança.
–––––––
(*) Missioner ferrerienc a San Pedro Sula (Hondures)