En el capítol anterior el nostro espia va desvelar els primers documents de Wikileaks que fan referència a l'Illa de les Vaques. El confident del govern nord-americà era, en aquest cas (qui ho havia de dir!), una pensionista resident a Binixica que viu amb un moix de nom Reagan.
Però una nova notícia el va obligar a emprendre un viatge llarg i caríssim a la Capital dels Miracles. Efectivament, allà es reunien els responsables dels transports ferroviaris de la nación nación, preocupats per fer les coses ben fetes.
Per poder entrar, el nostro homo es va disfressar d'AVE, que en aquest cas no és un pardal sinó un tren d'alta velocitat, això sí, a escala d'scalextric per poder passar per la porta. Tothom l'observava amb autèntic papanatisme, de tal manera que ningú no li va demanar els credencials i es va poder col·locar a primera fila, allà on s'acabaven les vies, i transcriure la reunió.
La popular secretària de l'espia, na Francis-ka, també hi havia de ser, per fer el reportatge fotogràfic. Però com que ara es dedica a la política, l'hora li coincidia amb la roda de premsa que dedica cada dia a escorxar en viu el president Marc-ks i a demanar la dimissió dels seus consellers. Així és que, una vegada més, no tenim fotos.
– És que som únics –fardava el director de la reunió, amb unes sabates noves i lluentes pròpies de poll reviscolat–. Tenim un pla de construcció de línies d'AVE que és el més important del món.
– I tant! –el va secundar el seu secretari, que també anava amb sabates acabades d'estrenar–. Més important que el de França o els Estats Units, o que el del Japó, que fins ara tothom es pensava que era el més avançat en aquesta cosa.
– I açò com deu ser? –es va atrevir a dir un pobre representant autonòmic mediterrani que hi havia en un rincó de la sala, calçat amb una sabata i una espardenya– Com és que hem passat davant a aquests països tan importants?
– És que ells són pobres –va respondre el sots-director, que també anava amb sabates noves–. Diven que amb la seva economia mai no es podran permetre una xerxa com la nostra.
– Mesquinets –va afegir el secretari del sots-director, que també les duia noves, les sabates–. Ells només posen AVE quan tenen clar que és rendible i que impulsa l'economia.
– I açò què vol dir? –va tornar a demanar el pobre homo de la sabata i l'espardenya, consternat–. Que aquí no ho miram, si són sostenibles?
– Hombre! –va tornar a intervenir el director–. Si miràssim açò, només n'hi hauria una de línia d'AVE, la del corredor mediterrani, que és l'única necessària i rendible. Però no em negarà que en els mapes hauria fet lleig una cosa tan poc centralista.
– Però bé l'hauran prevista, aquesta línia –va insistir el desgraciat de la sabata i l'espardenya –. Que el transport ha de servir per impulsar la riquesa. I és al Mediterrani on la generam bonibé tota.
– Idò no. De moment fa vint anys que la tenim en estudi –va replicar sense immutar-se el sotsdirector de la cosa–. És que surt molt car, això de l'AVE i tampoc no el podem posar per tot.
– Però s'animi, homo! –va afegir el secretari del sotsdirector–. Ja es pot anar en AVE a la Capital dels Miracles des de València! I des de Toledo! I des de Valladoliz!
– I troba que feien cap falta aquestes línies, que ja em diu que seran ruïnoses? –va demanar encara el desgraciat de la sabata i l'espardenya.
– Açò és secundari, amic meu –va respondre novament el director– El que importa és connectar totes les capitals de província amb la Capital dels Miracles. Tots els governs de la nación nación ho han tingut clar. Que no ho entén?
– No –es va atrevir a replicar el desgraciat–. Jo me pensava que els trens d'alta velocitat havien de servir per una cosa diferent que fer-nos encara més pobres.
– Ser pobre, tanmateix no ho resoldrem –va respondre, fent-se l'important, el secretari del director–. Però en canvi podrem viatjar a la Capital dels Miracles a tota pastilla. És que vostès, els privilegiats del Mediterrani, no entenen les coses!