Javier Menéndez Ros, director d'Ajuda a l'Església Necessitada, escriu que després del terrible atemptat de Bagdad del 31 d'octubre, quan varen ser assassinats 52 fidels siri catòlics i 6 guàrdies de seguretat, li varen demanar a una mare de família iraquiana si no tenien por d'assistir a les celebracions religioses. La seva resposta va ser clara i contundent: "Sí, tenim por, però quin lloc millor hi ha per a morir que l'església!". La seva afirmació respon perfectament a la fortalesa de la fe que manté en peu a una comunitat minoritària que està essent sistemàticament eliminada, fins aconseguir que abandoni la seva terra natal. Fa uns dies, Athanase Matti Shaba Matoka, arquebisbe siri catòlic de Bagdad, a l'acte de defensa de la llibertat religiosa que va tenir lloc a la universitat CEU San Pablo, de Madrid, contava detalls aborronadors d'aquesta matança.
Sols record aquesta notícia –tot i que en podria tenir present d'altres i del nostre entorn europeu– perquè els cristians, enduts pel testimoni de tantes i tants, ens animem a viure la fortalesa de la fe. A vegades pens que si la crítica que avui ens fan –a l'església, als capellans, a les institucions catòliques– és generalitzada, ha arribat l'hora que ens despertem i visquem amb més compromís i serietat.
Ara mateix tenc present unes converses que he tingut amb persones que esperaven ser ateses pels voluntaris de Caritas de la Parròquia de St. Esteve.
- "Avui més que mai hem de tenir fe. N'hem de sortir d'aquesta! No pot ser seguir tants mesos en aquesta situació d'atur". Tenir fe, ser promotors de fe, és imprescindible, es digui el que es digui. Josep i Maria, fidels a Déu, varen trobar al final d'un llarg recorregut una cova i la natura que els donà escalf. Quin regal de Déu, la natura! L'hem de conservar, ens pertany a tots. Conservar la natura és un deure de Nadal, és un compromís cristià, forma part de la nostra credibilitat.
-"Ja no sé què pensar! Mai havia tirar tants currículums en la meva vida i mai m'havia trobat tant de temps sense fer res. Estic molt desanimada". També Josep i Maria varen tocar el pom de moltes portes i cap se'ls va obrir. Però ells seguiren caminant. No perdre l'esperança no és sols una necessitat per a viure la vida amb positivitat, és un deure de Nadal, és un compromís cristià, forma part de la nostra credibilitat.
- "Sé parlar àrab, castellà, anglès, entenc el català. Tenc el batxillerat i alguns cursos superiors... I no trob feina, res de res". Jesús, Déu com és, entén totes les llengües i coneix el secret que busquen tantes i tants investigadors i científics. I tampoc ell trobà un lloc on reposar el seu cap. Nadal ens convida a mirar els ulls de les persones i reconèixer la importància de ser persones. Tenim dignitat. Mirar i que ens mirin com a persones, no és sols un dret humà, és un deure de Nadal, és un compromís cristià, forma part de la nostra credibilitat.
És Nadal. A qui vulgui el convid a reflexionar i a comprometre's seriosament. Bon Nadal a tothom!