Per Sant Antoni, els nostres pares sempre ens duien un garballó a casa. Record que ma mare ens deia que sortíssim al pati, per esfullar-lo, ja que no era cosa d'embrutar la casa en un dia de festa, i la planta en feia molta, de sunya. Així ho fèiem, sortíem al pati i començàvem a treure fulles de la planta. La part comestible era minsa i hi havia sotes. Solíem aprofitar les violes i el cor de la planta, una polpa blanca carnosa lleugerament dolça, que ens havíem de repartir com a bons germans perquè no acabés tot en baralles. Segurament, aquella menjua era extraordinàriament flaca, poc saborosa, asprosa. Quin gust hi preníem? Ara que hi pens em venen al cap dues possibles raons. La primera resultava del fet de ser l'únic dia de l'any amb què en podíem menjar. Per tornar a provar una altra viola havies d'esperar tot un any, no és que no poguessis anar a Cala Morell furtivament i menjar-te un cor de garballó, és que no ho feies i ja està. La segona resultava ser més simbòlica: el garballó era un símbol de la festa, tenia una part religiosa: era –presumiblement- l'aliment amb que es mantenia el sant patró anacoreta al desert i així nosaltres revivíem la seva experiència diguem-li mística, i tenia una part de fet tradicional: ho havíem de fer encara que no existís cap raó per fer-ho. Així era i parl en passat perquè ja fa molts d'anys que el seny cívic ha protegit els garballons de la voracitat de la nostra societat de masses consumista. No hagués estat així, possiblement avui ja no n'hi hauria, de garballons. Hi queda el record, el record de la vivència, que es converteix en conte quan ho expliquem als nostres fills o als nostres néts. D'això s'alimenta la cultura popular. Per contra, aquell mercat únic de taronges, dàtils i garballons, meravellós en la seva concreció i simplicitat, s'ha convertit, en aquesta societat de masses consumista de la que parlava, en una fira de comerciants que vénen de fora i que s'instal·len a la Contramurada, amb la qual cosa moltes persones ni tan sols arriben a l'antic mercat.