Mai com ara havíem tingut un accés tan gran a la informació. Paradoxalment, l'excés d'informació és registrat en la memòria i provoca que el cervell hagi de llegir molt ràpid, a una velocitat mai vista. És el que el psiquiatra i psicoterapeuta de Sao Paulo Augusto Cury (Nuestra sociedad se ha convertido en un manicomio global) anomena "Síndrome del Pensamiento Acelerado".
L'investigador de la memòria i la construcció del pensament afirma: l' excés de construcció de pensaments en el còrtex cerebral provoca una pèrdua d'energia, que sol generar fatiga, mals de cap, mals musculars, irritabilitat, intolerància i dèficit de concentració. El pensament accelerat, afirma Cury, fa que molts de joves no sàpiguen interioritzar -i tampoc pensar- en les conseqüències dels seus comportaments. Ans el contrari, busquen plaer immediat, la necessitat urgent de copsar una emoció, el que sumat a la desesperança causada per la crisis econòmica ha fet augmentar els índexs de violència, afavorint la incapacitat de raonar abans que actuar, de posar-se en la pell dels demés (empatia). Per altra part, la velocitat del pensament fa que els joves -cada cop més joves- busquin nous estímuls per a apaivagar l'ansietat.
D'aquesta manera, Augusto Cury explica l'augment de la violència, la contracció del plaer d'aprendre, un empobriment psíquic de la nostra societat, que dificulta l'art de l'observació i la formació de pensadors; dificulta aprendre a protegir l'emoció (una de les funcions més importants de la intel·ligència); destorba la contemplació de la bellesa (per l'abandó de les arts i les humanitats, tal com diu Martha C. Nussbaum a Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita de les humanitats); dificulta adonar-se de les petites coses, i afavoreix l'aparició de malalties (que desenvoluparà un 20% de la població mundial) com la depressió, trastorns psicològics -el síndrome de pànic-, ansietat, anorèxia, bulímia o mals psicosomàtics. Mals que, malauradament, ja es viuen en els centres educatius, per persones massa joves per patir-los.
I en aquest context social, econòmic i polític, desigual, canviant, injust, complicat i mal d'entendre, amb l'encariment dels aliments, de l'energia, els transports, els conflictes entre estats..., la banalització de la cultura i de l'espai públic (hem perdut CNN+ i què hi ha ara al seu lloc?) i la pèrdua parcial de l'estat de benestar, quin paper tenen els estats, les famílies, els pares, l'escola?
És clar que l'educació no produeix els estímuls que els joves troben en la televisió, les videoconsoles i internet (els estudis psicològics parlen de ciberadiccions). Com apaivagar, idò, l'excés d'informació que reben els joves? Com saber quina informació és rellevant, apropiada, verdadera? Quines estratègies empren els joves per avaluar un text digital? Basta saber llegir per interpretar correctament un text digital, o cercar informació a internet? No és gens fàcil. El sistema educatiu ho té complicat si ha de competir amb els valors (i els coneixements ?) que transmeten els mitjans de comunicació, amb poques excepcions.
El darrer Informe PISA destaca l'equitat educativa –en front a l'excel·lència- del nostre sistema educatiu. Necessitem millorar. L'informe constitueix una base de dades que suposa tot un repte per als professionals de l'educació. Hi ha estudis sociològics (TNS-Demoscopia) que confirmen el que es viu dia a dia dins les aules, a dia d'avui: que els hàbits d'estudi s'han de millorar; que els joves dediquen una hora i mitja al dia a estudiar, mentre que passen 4 hores davant d'una pantalla. Un de cada dos estudiants de secundària amb assignatures suspeses té problemes per a concentrar-se; malgrat açò, mentre estudien, un 48% escolta música (n'hi ha que fins i tot demanen poder-ne escoltar dins l'aula), un 45% té gent a prop parlant, un 35% està connectat a Internet i un 25% té la televisió encesa.
I ara, davant aquesta situació, més que mai, els teòrics, els polítics, la societat demanda que l'escola formi pensadors (només l'escola ?), persones que pensin, que estimin la vida, que siguin ciutadans capaços de viure en una societat democràtica i, per tant, complexa, diversa, impredictible i multi ètnica. I aquesta és la idea clau de competència. Formar per a la vida, amb un aprenentatge més pràctic, basat en el saber fer i en la participació col·lectiva on cadascú aporta el millor d'un mateix. Segons Andreas Schleicher, responsable d'anàlisis educatius de la OCDE, es tracta de facilitar que els alumnes apliquin de forma creativa el que han après o saben. Que siguin autònoms i crítics. Res més que açò, en un moment on els retalls en educació són desoladors i les ràtios d'alumnes per aula augmentaran, dificultant l'atenció a la diversitat i a l'excel·lència.
En realitat, la idea que ara s'anomena competència no és nova. En tot cas reneix, torna a agafar força, però la seva implementació real suposa dedicar part de l'energia educativa a omplir més papers programant (reflexió/acció), i pot ser es descura el dia a dia en l'aula. L'educació en competències demana un canvi educatiu que no és possible a curt plaç (canvis curriculars, canvis didàctics en l'aula, organització diferent dels centres, prendre acords col·lectius, passar de la teoria a la pràctica, plantejar i resoldre problemes...).
Sorprenentment, als Estats Units s'ha obert un debat degut a la proposta de tornada al model d'escola pública amb segregació de sexes (al·lots i al·lotes separats).
Alguns experts –i també els estudiants que diuen que es poden concentrar millor- asseguren que els resultats acadèmics són millors. Per contra Espanya, a través de la Llei d'Igualtat de Tracte i no Discriminació, prohibeix que les escoles que separin per sexe rebin diners públics.
En qualsevol cas, l'objectiu i l'esperança -l'únic que va quedar dins la caixa de Pandora- és millorar els resultats educatius i formar persones que valorin i aprenguin a respectar la maltractada dignitat humana. I malgrat que la conjuntura no és gens favorable no ni ha més remei que seguir caminant tots plegats i abordar els canvis que evidencia la societat del segle XXI.