Antigament, bona part del Pla de Favàritx, era constituït per horts i petites estancietes, que amb el temps van créixer per l'agregació d'alguns d'aquests minifundis.
Sant Miquel tenia vint-i-una quarteres, i sembla ser el resultat de la unió de dues petites finques, comunicades per l'antic camí Reial, més un antic molí. L'estància resultant era un "puzzle" de tres peces: la més petita envolta les cases; una altra puja cap a la falda de tramuntana, amb un boeret i un pou, que correspondria a l'antiga Estància d'en Segó; i la tercera, la més gran i allunyada de les cases, fa mitgera amb es Banyul i n'Aiguardent, per davant l'entrada de la carretera de Capifort. L'anomenat Molí de Baix, que bascula entre Sant Miquel i sa Muntanyeta, podria ser un dels antics molins hidràulics fariners dels quals parlarem més endavant.
Si consultam les antigues escriptures ens trobam que Sant Miquel té dret a quatre hores d'aigua de la Síquia Reial com a Molinet de Baix, els dissabtes dematí, de 9 a 1; i també li pertoquen dues hores més, els dissabtes de capvespre, de 4 a 6, per l'Estància d'en Segó. Per no perdre tanta aigua entre un i altre torn, els pagesos havien convingut entre ells que Sant Miquel pogués ajuntar les sis hores els dissabtes de les 9 del matí a les 3 del capvespre.
LLORENÇ CARDONA
Entre els anys 1939 i 1954 va menar Sant Miquel en Llorenç Cardona Garriga. En aquell temps el bestiar i la llet no tenien gaire pes en aquests llogarets. A les terres de secà conreaven els sementers de blat i ordi, mentre que als plans regats de la Síquia jugàvem amb sa verdura. En Llorenç de Sant Miquel tenia s'Espífol de missatge, i li donava setanta duros cada mes.
Dues vegades cada setmana, en Llorenç es posava en camí cap a Maó, amb un carret amb molles, carregat d'albergínies, pebres i altres hortalisses de regadiu, que venia a sa Plaça ell mateix, i tornava amb seixanta o cent duros de cada viatge. Quan van canviar les coses, i els jornals van pujar el doble, a Favàritx només hi quedaren en Bep de n'Aiguardent i n'Agustí de na Vermella en el conreu de les verdures.
BERNAT DE S'ALMUDAINA
Bernat Carreras Llopis, nascut el setembre de 1924, és el major de tres germans i tres germanes. Son pare tenia l'estancieta de s'Almudaina (Alaior), per açò li quedà aquest sobrenom. És viudo de Francisca Cardona Pons –filla d'en Llorenç Cardona– amb la que va tenir quatre filles, a les que hem de sumar tretze néts i dos rebesnéts.
Quan el seu sogre deixà Sant Miquel per anar a Talatí de Dalt, hi entrà en Bernat, que hi va fer vint anys, entre 1954 i 1974. Els primers divuit anys l'estància era de dues germanes de "Cal Santu", que tenien la joieria de dalt la costa d'en Ga, de Maó. Cap el final el comprà Socorro Moysi, i l'ajuntà amb sa Muntanyeta, que tenia els plans de Sant Miquel ben enmig.
La dona d'en Bernat la van operar dels genolls, i van anar a Barcelona unes quantes vegades, de manera que la filla gran als dotze anys ja feia fogasses.
CANVI DE RUMB
D'entrada, en Bernat continuà amb la verdura i les quatre vaques que hi deixà el sogre, que li va dir: no n'hi posis cap més perquè te'n veuràs amb palles de blat. Però ell, com tants altres llocs a l'època, va optar per passar dels cultius cerealistes i la verdura a créixer en bestiar boví. Va retre d'anar a sa Plaça a vendre, i les senyores li van arranjar el boer i fer dues assolls; el formatge anava car i els porcs també. Tenia tres truges en lloc d'una i set vaques en tost de quatre. Si fins llavors segaven seixanta o setanta quarteres de blat, passà a sembrar-ne una quartera i collir-ne cinc, just per casa. Tot el demés era pel bestiar.
Segons el contracte amb les propietàries, havia de dur dos paners d'arrova (de 10 quilos) cada setmana de provisions, i un litre de llet cada dia. Però com que passava en Valverde, no hi anava cada dia, pagava el litre de llet a les senyores i duia les provisions una vegada cada setmana a la Costa d'en Ga.
Sembrava els plans de terra seca d'estivada, hi collia tantes patates, síndries i melons com volia. Llaurava amb la colla i no podia pagar un missatge, però havia tingut tres o quatre bergants i durant bastants anys en Jaume, un seixantí de Maó, que feia el dia acotat cavant amb el càvec hala avant, s'ho ben guanyava. Deixà de tenir ajudant quan començà a anar-hi un tractor que hi passava dues vegades i ho deixava ben goretat.
LA SÍQUIA
La Síquia Reial hi arriba de sa Cova de Baix, per la mitgera amb Santa Maria Magdalena, travessa el camí dues tanques cap a migjorn abans d'entrar a Sant Miquel, per seguir després cap a les barreres de Sant Carles i el garrover de la carretera de Fornells.
Si era un any que no plovia, els pagesos feien net el seu tros de síquia pel mes de març, per regar el versim. Un poc més envant es feia neta a compte dels senyors.
Feien dos batles d'aigües, un per cada costat del Camí Reial. Un any, en Bernat també va ser batle d'aigua de la Síquia. Una vegada hi anà un veí per dir que cada dissabte li prenien aigua. Quan van ser a un centenar de metres, van veure l'amo que corria a tancar: hi havia dos minuts. Aquest els va dir que dins l'hort de n'Aiguardent trobarien moltes tones d'aigua, havia caigut un pont a la síquia i una llosa la retenia. Amb la quantitat d'aigua perduda més amunt van trobar que no li podien dir res a aquest home.
En aquell temps la Síquia duia molta aigua, en Bernat feia la mudada de sis i set regadores a la vegada. L'havia de conduir un poc a partir de la síquia mestra. No tenia cap canal més que el que anava a un pla prop de sa Muntanyeta, que no hi arribava d'altra manera.
AIGUA, TERRA I RECORDS
L'aigua de la Síquia feia molta penya, els "travertins" de què parlàvem al primer capítol: formacions de pedra tosca de composició carbonatada (calç).
A les passadores llevaven trossos de penya com la mà, i ben rostida. Damunt el pont del torrent l'aigua de la síquia passava per un forat cap a l'aljub i abeurades del costat de les cases. Durant l'hivern el rajolí feia un "caramell" de penya d'un pam de llarg. En Bernat afirma que era per aquesta causa que tiraven molts fetges de bestiar quan el mataven a l'escorxador. Li van dir tu posa ferro en gros dins s'abeurada; posà relles velles dins les piques, que en rascava el verdet i, no sap si és pel ferro o perquè, ja no va tirar cap fetge més.
A prop de les cases, a la mitgera amb sa Muntanyeta, van plantar un hort de fruita entre ell i s'Espífol, que llavors estava de guarda a Capifort. L'amo en Joan de sa Muntanyeta ja el va advertir que no hi tindrien hort allà, ell havia vist arrabassar tot el canal d'arbres. Quan havien acabat de fer el clot ja hi havia un pam d'aigua i els arbres no s'agafaven, davall era una argila com a serradís i aigua. L'amo en Joan sabia de què rallava.
Es pot dir que en Bernat Carreras ha fet la vida al Pla de Favàritx. En deixar Sant Miquel va menar sa Cova de Baix durant quinze anys. Actualment viu dins el centre històric d'Alaior, i no hem anat a visitar aquells paratges pels seus problemes de mobilitat, però hem fet un bon recorregut amb la imaginació per la tanca de na Vermella on sa dona cercava esclata-sangs, pels aljubs, la Síquia i la gent que hi habitava... i moria. El caminet que del Camí Reial, devora Sant Miquel, arribava fins el garrover, on topava –com la Síquia– amb la carretera de Fornells, l'empraven els pagesos, els al·lots per anar a l'escola de Tramuntana i els compradors de bestiar que travessaven cap a Binixems, per no passar carretera. Segons una antiga tradició aquest caminet no el podien tancar perquè hi havia passat un mort.