El passat dijous, a l'Ajuntament de Maó es va celebrar l'acte de commemoració del centenari de la incorporació a l'Estat de l'Institut Joan Ramis i Ramis. I com antic alumne d'aquest institut vaig tenir la satisfacció de dirigir-me als assistents recordant algunes situacions, sentiments i pensament al voltant de què ha significat per a Menorca el nostre Institut.
Després de l'acte "acadèmic", alguns dels comentaris dels assistents giraven, com no, al voltant dels aspectes polítics de l'ensenyament. I un d'ells em va fer recordar les paraules que Wittgenstein pronuncià a la seva dispesera poc abans de morir:
"Digui a la gent que m'ho he passat de meravella ensenyant".
Convençut que anar de tràgics per la vida és cosa de poetes, no de professors ni de polítics, i que ni en política ni en educació hi ha gest innocent ni pensament inofensiu, hem de fer tot el possible perquè uns i altres recuperem el somriure, ja que riure és una cosa molt importants i seriosa. Pot ser el següent text ens ajudarà a fer-ho:
Conte de la marmota
Davant l'avorriment existent entre els animals, aquests determinaren que l'alegria era molt important i que en conseqüència només permetrien viure a les espècies animals alegres.
La prova per saber quina espècie animal era alegre i quina no, va consistir en fer riure a la marmota, mamífer tristot i que hiverna a les altes muntanyes d'Europa. Fa de jutge de la prova el rei lleó.
El primer animal encarregat d'explicar un acudit a la marmota és la tortuga. Amb molta lentitud i la seva rebregada cara no aconsegueix alegrar ni fer riure la marmota. I les tortugues són declarades, pel jutge lleó, animals a extingir.
Després li va tocar el torn al conill. Eixerit i confiat en les seves qualitats humorístiques explica una historieta a la marmota. Però aquesta no canvia ni tan sols d'expressió... i els conills resten a l'espera del seu trist final.
Més tard li va tocar la tanda a l'ós, posteriorment al gall d'indi, tot seguit a la gallina, al gos, a la zebra... Tots fracassen, no fan riure la marmota... i queden l'espera de la irremeiable mort.
Però de sobte apareix la hieràtica òliba. Amb veu profunda, lenta i curtes frases va explicar una confusa i desordenada història succeïda en un bosc. Tots esperen també el pitjor per a l'espècie de les òlibes.
Però de cop i volta, la marmota comença a moure els llavis, inicia un somriure, després fa una rialla i acaba esclatant de riure i felicitat.
El lleó, sorprès i molt posat en el seu paper de jutge, pregunta a la marmota:
- De veritat t'ha agradat l'acudit de l'òliba?
– ¡Què dius! Nooooo! - contesta la marmota- ¡Però, que bo és l'acudit de la tortuga!
Amb l'educació, la psicologia i la política, penso, passa el mateix. Són intervencions d'efecte retardat. Quan estem a l'aula o al despatx, sembla que no som capaços de seduir, de fer riure o de fer feliços els nostres alumnes o ciutadans. Potser per això, Freud diu que la pedagogia, la psicologia i la política són professions impossibles… ja que els seus resultats s'evidencien a llarg termini… i sempre dubtem de la seva eficàcia. Però el cert és que passat algun temps, fins i tot anys més tard, molts dels nostres alumnes i ciutadans ens recorden i ens agraeixen, amb un somriure, el que per ells vàrem fer… temps abans. ¡No ho dubtem!