La nacionalització

Ningú no dubta de la força de les paraules. Les paraules expressen conceptes, les paraules defineixen, les paraules orienten i creen opinió. Si ara jo escric: nacionalització, segurament alguns de vostès poden pensar que Lionel Messi ha demanat la seva nacionalització espanyola per afegir-se a la selecció campiona del món, però el més segur és que la majoria pensin que algun país sud-americà, amb majoria socialista, ha decidit nacionalitzar la banca, les companyies petrolieres, les companyies elèctriques. Bé, la nacionalització d'un sector productiu significa la seva incorporació al sector públic. La nacionalització seria el contrari de la privatització. Des de fa dècades, els governs del PP i del PSOE ens repeteixen que la privatització del sector públic és bona, que és beneficiosa per a la generalitat de la gent. Fa uns dies vaig tenir un bon ensurt. Feia el cafè a casa, abans de partir a la feina, quan per la ràdio deien que Zapatero havia decidit la nacionalització de les caixes d'estalvi. No m'ho podia creure, l'ajudant d'Angela Merkel ara obria un front per a la creació d'una gran banca pública a través del sistema de caixes, vaig pensar. Vaig suposar que el govern necessitava un cop d'efecte audaç per a contrarestar la seva fallida, aparentment inevitable. Res més enfora de la realitat. Ja estaria bé que el Govern nacionalitzés les caixes per a convertir-les en banca pública i afavorir polítiques de concessió de crèdits a petites i mitjanes empreses, als treballadors autònoms, per donar suport a un nou model productiu que tant necessitem, per consolidar el que es denomina banca ètica... Però no era això, no. Nacionalització de les caixes? Res de res. El que de ver es proposen és la via capitalista de sempre: nacionalitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. És a dir, injectar els diners de tots a les entitats de crèdit amb més dificultats, per assegurar el benefici dels grans inversors (l'altre dia es feien públics també els comptes de beneficis dels grans bancs). Injecció de capital públic sense que l'administració pública tengui en cap cas poder decisiu als Consells d'Administració. Algunes caixes ja s'han posat a fer feina per a convertir-se en entitats bancàries, ara diuen que és per salvar la seva part d'acció social i de participació pública, a través de les institucions. Si vivim coses veurem.