el preu de la dependència

Escric aquesta reflexió divendres quan fosqueja al poble. Es publicarà dilluns. Hauran passat dos dies i no sé si serà una cavil·lació actual o si ja seran paraules velles, idees gastades. M'he aturat a omplir el dipòsit de benzina. El cartell marcava un preu que era gairebé increïble 1,28 euros per litre. Fa un parell d'anys no arribava a un euro. En tan poc temps, el carburant domèstic ha pujat gairebé un 30%. Ha pujat l'electricitat per damunt de l'índex que serveix per mesurar les puges periòdiques. L'IPC interanual s'ha situat al 3,3 %... El cost de la vida puja de manera alarmant. Com que els assalariats –aquells que tenen feina– tenen les retribucions congelades i fins i tot rebaixades, l'operació aritmètica és senzilla. Segons sembla, la puja del preu del petroli està directament relacionada amb la gran inestabilitat política en les principals regions productores. Com sabem, el preu del petroli (com a font d'energia, com a matèria primera en el sistema de transports, etcètera) és bàsic per al funcionament d'una determinada economia. En una illa com és Menorca, en la que la majoria de béns de consum s'importen i la majoria de productes fets aquí s'exporten, el preu del petroli és fonamental. L'actual dinàmica ens recorda la feblesa del nostre model de dependència energètica i la necessitat de promoure cada vegada més l'autoabastiment amb energies renovables. He llegit que, si no es troba una solució en els països productors, el preu de la benzina i el diesel pot arribar en poques setmanes al 1,50 euros per litre. No sé si ho podríem suportar. No hi ha dubte que això suposaria el fre a qualsevol sortida de la crisi, no només a Espanya, també al conjunt d'Europa. La capacitat de consum dels assalariats i dels pensionistes pot caure en picat. Si s'atura el consum, que és la base del sistema, entrarem en una dinàmica realment complicada. És clar que és molt diferent la ines­tabilitat a l'Orient Mitjà, fruit dels deliris de Bush i companyia, que la que ara viu el nord d'Àfrica. Semblava que la caiguda dels règims totalitaris seria immediata i no traumàtica. No és així: ja veim que passa a Alger, al Marroc, a Líbia; ja veim que les solucions democràtiques a Tunísia i a Egipte no ho han estat tant. Ja veim com les grans companyies aprofiten els conflictes per incrementar els beneficis.