La filosofia Bono

José Bono va fora fulla. Porta uns dies d'antologia. No ha pogut suportar les crítiques al seu viatge a Guinea i així és que ha ressuscitat la teoria de la pinça PP-IU. Desconec si en l'humor del president hi han influït els moviments interns en relació a la possible substitució de Rodríguez Zapatero. No sé si en l'humor del president del Congrés també hi ha influït l'èxit de la Mesa de Convergència Ciutadana que s'ha celebrat a Madrid i que suposa la confluència de sectors professionals i intel·lectuals prou influents que es manifesten críticament sobre les polítiques socials del Govern. Així és. Bono ha volgut portar al terreny de joc aquella idea de la pinça. Per la majoria de gent, és una idea foradada, a Alaior mateix, qui pot pensar en aquesta idea de pinça quan existeix un acord de govern EM-PSOE, fruit de la major proximitat ideològica i cultural? Però es veu que aquestes realitats són intranscendents per a un personatge com en Bono i, si fa falta, encara és capaç de treure en Juan Negrín per a defensar la seva postura. Ja és curiós que surti el fantasma de la pinça quan el PP i el PSOE es posen d'acord per a elegir com a Defensor del Poble a Paco Vázquez, que això es digui quan el PP i el PSOE han acordat no fer més democràtica la llei electoral per permetre una representació més proporcional dels electors, que això es digui quan el PP i el PSOE es posen d'acord per fer possible la prolongació de la vida útil de les centrals nuclears i retallin recursos per les energies renovables; ja fa gràcia que en Bono digui açò quan PSOE i PP es posen d'acord en el pla per a la bancarització de les caixes d'estalvis, quan el PSOE i el PP coincideixen en relació a l'Impost sobre el Patrimoni a les minories més riques, o quan el PSOE i el PP es posen d'acord per aprovar la norma Sinde sobre la circulació de coneixement i cultura, o quan coincideixen en relació al darrer esforç "privatitzador" del sector públic.