La dona va sortir del domicili particular amb l'esguard seriós. Va baixar el portal i es va alçar el coll de l'abric. La tramuntana encara bufava i el contacte del vent amb la cara va fer desaparèixer el color vermell de les galtes que definia el mapa del seu rostre. Va mirar a banda i banda del carrer i va començar a caminar mentre introduïa les mans fredes fins al fons de les butxaques. Un bitllet dels Ocimax li va dur a la memòria les escenes de Copia certificada la pel·lícula que el cine-club havia projectat la nit anterior. Discernir entre l'original i la còpia, dir mentides, saber la veritat i negar-la, insinuar mentides que poden ser veritats a mitges, dir que la còpia és l'original, etc. Hi havia profundes connexions, va pensar, entre el monòleg de Jean Cocteau que acabava d'escoltar i les precioses escenes i els diàlegs del darrer film d'Abbas Kiarostami. El ritme compassat dels seus talons va tornar a rompre el silenci de la nit maonesa.Vaig tornar a la Sagrada Família un dematí de sol, molts anys després de la darrera visita. Les imatges de l'arribada del Papa a Barcelona que mostraven la seva entrada a l'edifici més famós d'Antoni Gaudí m'havien impressionat. Volia comprovar la realitat d'aquella ficció que havia vist a la tele. No me llevava del cap la dita que afirma que, moltes vegades, les belles imatges es corresponen amb una realitat que decep i, a l'inrevés, en d'altres la realitat supera la imatge que havíem contemplat.
Una cua llarguíssima de gent de tota mena s'enfilava com una serp de colorets amunt pel carrer de Sardenya. Ja vaig veure que aquell dia no entraríem per visitar l'interior de la basílica. Hauria de mirar com estalviar-me de formar part de la serp multicolor. Aprofitant l'anada, però, vaig voler observar primer la façana del Naixement, al carrer de Marina, l'única que Gaudí va construir en vida, per comparar-la després amb la de la Passió, la que s'ha acabat modernament i que conté les escultures, tan fora de lloc, de Josep Maria Subirats.
La façana del Naixement és exuberant i el to que Gaudí li va donar, l'expressió dels mil detalls que completen l'arquitectura, els motius figuratius ben originals que la defineixen, la converteixen en una escultura preciosa. És un conjunt que, malgrat la brutícia de la contaminació urbana, el descobreixes autèntic, natural, coherent amb el que coneixes de l'obra de Gaudí. La façana de la Passió, en canvi, es veu com una maqueta. No hi ha el toc de l'artista, no notes la força de les formes, quan l'arquitecte modela, ell mateix en la direcció d'obra, la matèria constructiva per aconseguir allò que tenia al cap. Aquesta façana construïda recentment ens sembla una còpia buida, sense sentiment formal, sense vida, si la comparam amb l'original de l'altra façana. Quan mires la façana de la Passió amb detall, pots veure l'excessiva perfecció de l'ordinador, la fredor de l'arquitectura sense un autor creatiu, el desencaixament que representa l'obra d'un geni dirigida per un que no ho és, la interpretació sense art d'uns plànols genials. Una còpia sense certificar.
La dona caminava a bon pas pel carrer de Santa Eulàlia cap amunt. Just abans d'arribar a la cruïlla amb el carrer de ses Vaques va pensar en l'acalorada discussió sobre l'amor que la protagonista (Juliette Binoche) manté amb la seva parella circumstancial (William Shimell) en la pel·lícula que tant l'havia desencaixat. Juliette Binoche defensa l'amor constant, la passió seguida, un sentiment de confiança que s'ha de mantenir en el temps. Vol esquivar la soledat. En canvi, el protagonista veu més la relació sentimental com un amor que muda amb el temps. Un intercanvi de paraules, un diàleg bell i profund mentre caminen pels carres d'un poblet de la Toscana, una reflexió en continuïtat entre els dos actors, és el que ens fa pensar als espectadors. El llarg tràveling ens obliga a meditar sobre la relació sentimental, sobre el món dels sentiments de la parella. La càmera mostra els rostres dels actors en moviment continu, la seva proximitat resulta asfixiant. Una conversa filmada que no deixa de ser una còpia de qualsevol discussió de parella.
Ensensada amb aquelles escenes mentre caminava sobre l'asfalt, no es va fixar en els remolins de fulles seques oblidades de la tardor passada, paperets escrits amb missatges secrets perduts i bosses de plàstic que intentaven amuntegar-se ben davant de la casa que fa cap de cantó on va viure molts d'anys l'arquitecte Miquel Barca. Una casa estucada en vermell, a l'estil d'alguns enfronts de Ciutadella, amb un balcó impossible a la planta baixa. Va passar sota el gran pi del Trianon i tampoc no va fer cas del llum encès al forn de Can Paco. Anava absorta amb els monòlegs de Cocteau i les escenes de la parella de la pel·lícula del cine-club, sobretot amb la gran incògnita del film, que va creixent a mesura que ens apropam al final de la cinta, de si els dos protagonistes són o no marit i muller.
Per entrar fàcilment a la Sagrada Família i estalviar-se cues per comprar els tiquets, el Servicaixa és la solució. Una porta d'entrada específica ens permet accedir a l'instant al recinte al voltant del gran temple. Però abans d'entrar podem observar de més a prop la façana de la Passió i les construccions aferrades a la nau espectacular: l'escola, on hi ha la foto de Gaudí, que dormia i treballava a la mateixa obra, el taller, la zona d'obres, etc.
L'entrada a l'espai interior, inaugurat fa pocs mesos, resulta commovedora. No pots evitar de quedar-te aturat per la grandària de la nau i, sobretot, per l'alçada del sostre sostingut pels pilars ramificats que formen un bosc atractiu. També, per les claraboies que deixen entrar la llum natural. Un espectacle arquitectònic que et domina totalment en els primers instants d'observar el lloc. Havíem vist esglésies altes, espais arquitectònics a l'interior dels quals ets una busqueta, edificis impressionants, etc.; però aquest et deixa aturat d'una manera diferent: té una llum natural especial que cau des de les altures.
Passejam per la nau, miram cap amunt, inspeccionam els detalls, començam a notar elements estranys. Parlam entre nosaltres, valoram el que veim, reflexionam sobre el que veim, intentam ser objectius, ens plantejam l'etern dilema: s'havia de continuar aquesta obra dissenyada per Gaudí després de la seva mort, com han defensat alguns, o bé s'hauria d'haver aturat i deixar-la tal qual estava quan el gran arquitecte va traspassar? Una pregunta bastant absurda, d'altra banda, per fer-nos-la avui. Ara mateix, l'edifici ja ha arribat on és i ja no hi ha volta enrere. Però la sensació de còpia mal feta domina l'espai.
Baixar pel carrer del Carme sempre és un al·licient, encara que sigui caminant el darrer tram cap al centre, sota la nit negra. La visió nocturna dels pinacles de la façana lateral de l'església són un atractiu visual entranyable. Les botes negres de la dona van trepitjar fang i pols de marès de les obres fins arribar a la voravia arran del Carme. Allà, les lloses de pedra viva antigues i blanques havien estat rejuntades i els talons ressonaven melòdicament creant un eco que s'amplificava contra el mur alt i massís. Ella meditava, rebobinava les escenes que més l'havien afectada de la pel·lícula de Kiarostami. Podria ser ella mateixa qui intentés atreure l'home cap al seu món sentimental i deixar la seva solitud per sempre. Podria identificar-se perfectament amb Juliette Binoche i rallar, sense aturar, per fer tornar l'home a la vida compartida. Amb el cap ple d'imatges efervescents, es va sentir una còpia, que ella mateixa podia certificar, del personatge creat per Kiarostami. Va passar a certa distància de ca n'Sturla i, baixant cap a la Peixateria, es va endinsar en la foscor que pujava del port.
La Sagrada Família que avui podem visitar és una còpia sense certificar de l'original que Gaudí va deixar en els plànols. És un fals Gaudí. Els arquitectes sabem que els projectes s'acaben amb l'obra construïda i en aquesta fase final moltes vegades es modifica l'original, es millora la base dibuixada, s'intenta continuar la creació aportant reformes i idees que el temps ens proporciona contínuament. L'obra final, llavors, ja no és la continguda en els plànols primers, és una arquitectura diferent, una obra nova que ha evolucionat a través de decisions molt personals. La continuació de la basílica ja no es pot considerar una obra exclusivament de Gaudí, sinó una obra compartida amb els arquitectes que l'han construïda fins ara i amb els que en un futur siguin els responsables de la seva conclusió.