Jeroni Cabrisas va néixer a Ciutadella el 22 d'octubre del 1817, fill de Jeroni Cabrisas Lluch, de professió sabater, i Francisca Caymaris Hernández. Després de treballar com aprenent de calçat, probablement al taller familiar, i davant la manca de perspectives que oferia l'Illa en aquells anys d'aguda crisi econòmica, va emigrar a Cuba, on residien els seus germans. Va arribar a l'Havana el gener del 1838 i treballà inicialment com a depenent a la sabateria de Joaquim Guañabens, on al cap d'un temps fou ascendit a segon mestre. Es retrobà amb el seu germà Antoni, qui era mestre sabater i li va ensenyar modelatge i tota classe de coneixements de l'ofici. D'aquesta manera, gràcies als estalvis que havia fet i l'ajut del seu germà, s'establí pel seu compte. Al cap de tres mesos el seu germà ja tenia prou confiança en Jeroni per embarcar-se cap a Mèxic i deixar-lo tot sol a l'Havana.
L'any 1841 Jeroni Cabrisas va deixar el taller a cura d'un encarregat i viatjà a Menorca. En aquesta estada va introduir el conreu del moniato a l'Illa. En tornar a l'Havana, el 1844 es va mudar a un edifici més gran. La seva activitat i enginy li van procurar el favor del públic, arribant a aconseguir comandes de les autoritats, i que el seu nom fos conegut per totes les Antilles. Mercès a la seva reputació, el 1850 la delegació d'Arts i Oficis el va nomenar jurat examinador d'aprenents de sabateria de l'illa i jurat per a la concessió de premis. El 1852 va presentar a la segona exposició d'arts i indústries cubanes unes botes de muntar anomenades "de contrafort", per les quals li fou concedida la medalla d'or. A partir del 1853 es va dedicar a la fabricació d'aparells d'ortopèdia, que van demostrar la seva efectivitat.
El 1850 es va allistar a les brigades de voluntaris de la Corona, organitzades per combatre una colla de pirates que havien desembarcat a l'illa, actuació que va repetir el 1855 i per les quals va rebre vots de gràcies del Govern.
El 1853 Cabrisas va temptejar el seu retorn a Menorca amb l'establiment d'un taller per a la fabricació de sabates d'infant. La iniciativa no va prosperar i l'empresari tornà a l'Havana, on el 1856 es va casar amb Maria Concepció Eguino i Valdés de Sayas, la qual li va donar tres fills: Maria Francisca, Maria Carme i Jeroni. Tanmateix la primerenca mort de la seva dona, el 1859, el va decidir a vendre la fàbrica i tornar definitivament a Menorca.
Tot i que, segons revelen les estadístiques de cabotatge, aquests anys les sortides de calçat ja eren força importants, Cabrisas fou el primer en organitzar la producció amb mètodes moderns, donant un nou impuls a aquest tràfic, que es destinava en gran part cap al mercat antillà. El 1861 va obrir un taller de calçat a Ciutadella per a la seva exportació a Amèrica; ell mateix va ensinistrar el personal i dissenyà les formes que precisava. La seva fàbrica comptava amb la primera màquina de cosir i tots els estris necessaris per al treball fi. Amb la amb la introducció de les màquines de cosir americanes, que havia conegut a Cuba, Cabrisas esdevenia pioner en la mecanització de la indústria sabatera no només de Menorca, sinó d'Espanya. Aquesta maquinària, que s'utilitzava en l'ajuntat dels parells, aconseguia alhora optimitzar el treball i captar mà d'obra femenina barata.
Cabrisas també és important pel seu paper en la formació dels nous sabaters. Amb ell es van formar tota una nissaga de mestres que després es van establir pel seu compte, com ara Pere Cortès, Jaume Gornés, Joan Gelabert, Bartomeu Piris, Joan Mercadal i Antoni León. A tots va mostrar les noves tècniques de confecció de sabates, amb l'ús de la maquinària, així com els gustos del mercat americà i la necessitat d'estar atents a les fluctuacions constants de la moda.
El taller de Cabrisas va patir els entrebancs del sector sabater de l'època. La crisi del 1868-69, provocada per la Setembrina de 1868 i que ocasionà el desterrament d'Isabel II, i l'esclat de la Guerra Llarga de Cuba provocà una restricció del crèdit que l'obligà a reduir la seva producció a tres parells setmanals. Superat aquest ensurt, va invertir en les companyies d'altres industrials sabaters, com la d'Antoni Cabrisas Abasolo, qui fou un dels primers en mecanitzar la seva fàbrica quan, després d'uns inicis a Ciutadella, es traslladà a Barcelona el 1877. Devers 1884 Cabrisas es va retirar. Al marge de la seva activitat com a industrial sabater, va destacar per les seves inversions immobiliàries a Ciutadella (començant per la casa que es va fer construir).
El 1886 la Unió de mestres sabaters de Barcelona el va nomenar soci honorari. La seva notorietat portà a què fos nomenat regidor de l'Ajuntament de Ciutadella en quatre ocasions (1865, 1867, 1874 i 1883), on va desenvolupar una activitat remarcable. El 1891 un grup de sabaters, encapçalats per Pere Cortès, van sol·licitar a l'Ajuntament de Ciutadella que se li dediqués la plaça d'Artrutx, inaugurant-se una làpida amb el seu nom el mes de desembre. El juny del 1893 la reina li va concedir el títol de Cavaller d'Isabel la Catòlica. Va morir a Ciutadella el 22 d'octubre del 1904.