Els ciutadans europeus assistim aquestes darreres setmanes a un procés de transformació dels països del nord d'Àfrica, tots ells de base musulmana, que desperta en les nostres consciències democràtiques un sentiment de gaudi i que, alhora, ens presenta forts interrogants. D'una manera inequívoca, a Tunis, a Egipte i a Líbia, tots aquests moviments de revolta popular espontània presenten el comú denominador de reclamar llibertat i justícia enfront de la tirania. I això és esperançador. Tanmateix, desconeixem encara cap on acabaran orientant-se aquestes "revolucions". D'ací que ens hàgim de demanar quina plaça ocuparà l'islam en el futur dels nous règims polítics que sorgiran després de la revolta.
El politòleg libanès Ghassan Salamé ens fa una mica de llum dient que aquests processos s'expliquen pel progrés tecnològic i per la globalització, i això hi descarta d'entrada un paper clau de l'islam. Els règims que hi ha hagut fins avui s'han obert –ho volguessin o no– a la tècnica (cadenes de satèl·lit, internet...) que ha significat espais enormes de llibertat. Però aquest avanç, que ha fet que els joves poguessin veure en directe el que succeeix a tot el món (per cert, els valencians ara no poden veure TV3, quina paradoxa!), s'ha conjugat amb un retrocés dramàtic en un camp indispensable per sentir-se lliure: la democràcia, que comporta la possibilitat d'alternança en el poder.
Els dirigents àrabs han considerat l'Estat com un objecte de propietat privada, i els ciutadans, no sols no han pogut exercir com a tals, participant en les decisions polítiques del país, sinó que han vist com emergia una nova classe d'homes rics, la riquesa dels quals s'havia de lligar forçosament al règim. Això era del tot contradictori amb l'evolució d'una societat cada cop més madura que ha tingut accés a l'educació (més en uns països que en uns altres), que ha cursat estudis universitaris i que, al final del camí, s'ha trobat sense cap possibilitat de feina, alhora que aquesta mateixa societat ha vist com l'economia de mercat que regia als seus països no servia sinó per enriquir les famílies addictes al règim. D'alguna manera, doncs, les revoltes reclamen llibertat, igualtat d'oportunitats i destrucció dels sistemes polítics autocràtics i corruptes que han permès tot això.
Tenc, doncs, la impressió, a la vista d'aquests elements, que les revoltes actuals no proclamen només el fracàs dels règims dictatorials, sinó també un fracàs de l'islamisme, entès aquest com a sistema global (polític i religiós), que és el que, l'any 1979, imposà l'aiatol·là Khomeini a l'Iran. Fixeu-vos com ara no han estat Mohammed Badie, el guia dels Germans Musulmans egipcis, ni Rached Ghannouchi, el cap del moviment islamista tunisià Ennahda, els líders més destacats de les revoltes, ni tampoc han estat els més perspicaços o els qui han tingut una més gran inventiva a l'hora de proposar solucions. Tant l'un com l'altre han estat superats pels esdeveniments i s'han apuntat a una revolta que ells no van iniciar. Doncs bé, això em sembla de gran interès a l'hora d'avaluar el futur paper de l'islam en el devenir polític d'aquests països.
Potser el futur d'aquests territoris mediterranis tan propers a nosaltres no serà, doncs, islamista (com l'Iran o l'Aràbia Saudita) sinó islàmic. Així, tout court.