De camí cap a sa Boval Nova, la Síquia Reial fa un colze cap a migjorn per arribar a s'Hort Nou, estància de deu quarteres per sementer que disposava de set hores d'aigua, els dimecres de les 6 del matí a la 1 del migdia. Pels anys cinquanta era propietat de Pedro Montañés Villalonga, fins que pels setanta va fer una permuta amb una altra finca –comprada expressament per Manolo Hernández– i es va adjuntar a Sta. Marianna.
LLORENÇ VINENT SINTES
L'any 1942 van entrar a s'Hort Nou en Llorenç Vinent, na Margarita Gornés i la seva filla Margarita –d'un parell d'anys–, allà hi naixerien en Luciano i en Damià. Na Margarita m'ha donat indicis de l'hort d'arbres que dóna nom al mateix, hi havia poma del Bon Jesús i de Santa Catalina (vermellosa, bona i també d'hivern), peres de Sant Joan verd (primerenques) i de Pinyol (d'escanyar), així com pruneres i una filera de codonyers.
Durant la construcció de l'ermita de Fàtima, en Llorenç s'encarregava de dur-hi aigua amb la bota, el carro i la bístia. Se'n van anar el desembre de 1955, abans de la inauguració de l'ermita, per agafar el bar de "La Rueda" a Sant Lluís, que encara tenen el fill i els néts.
TONI DE S'UBAIDA
Antoni Olives Riudavets, més conegut per Toni "de s'Ubaida", és un dels darrers testimonis d'una època, de fet va ser el primer que vaig entrevistar i qui em donà un bon patró per embastar la feina. Va néixer l'any 1922 a sa Cova de Baix, una altra finca beneficiària de la Síquia. Fill d'en Bep de Rafal, sobrenom que li ve d'haver menat Rafal Rubí, més endavant tant el pare com el fill menarien s'Albaida, del que en Toni n'heretà el sobrenom.
Llavors els propietaris miraven de retenir les famílies pageses als llocs. El senyor va proposar que la filla –Margarita Pons Pons– havia de ser la madona de sa Boval Vella amb en Toni Olives, ell tenia 26 anys i ella 19. La senyora va dir: és molt jove; en Toni no s'ho pensà dues vegades: si fos vella no la voldria. Es van casar el 1949, i encara que sa Boval Vella era bon lloc no hi van quedar, ja que en Montañés va tenir por de perdre en Toni i son pare a s'Albaida.
Però abans van passar pel festeig, amb la particularitat que en Toni anava de s'Albaida a sa Boval Vella amb el cavall. Casualment també ho feia en Miquel de Binissarmenya, que anava a festejar a cavall a Morella Vell, de vegades es creuaven i es cavalls feien un escàndol de guiscos. De fet, eren els dos únics de tot aquell contorn que anaven amb el cavall de feina. Acabat de llaurar o batre, donava un mos de menjar al cavall i partia qualcant cap a sa Boval a festejar.
S'HORT NOU
En Toni Olives va menar s'Hort Nou entre 1955 i 1959. Quan va morir son pare, deixà s'Hort Nou per fer-se càrrec de s'Albaida, però passats uns anys, i des d'aquest lloc, tornà menar la terra de s'Hort Nou, aproximadament entre 1969 i 1977.
Durant el primer període, a més de mantenir l'hort d'arbres fruiters, també sembrava alfals, monyacos i hortalisses. Van passar de cinc vaques a munyir-ne set o vuit. La llet l'anava a recollir des de Maó en Damià, que tenia la lleteria al carrer de la Concepció, i en Valverde, que la tenia al camí de Santa Maria, passava amb el cotxe més gros, i era el més pòlissa. Els vespres solien fer formatge.
Els productes que no tenien als llocs, com oli, sucre o vianda, els compraven als botiguers ambulants que hi anaven amb un carro cobert o un carretó. Per s'Albaida passava a vendre en Jesús de Torralba; per s'Hort Nou ho feia "en Miquel des divendres", no costa gaire endevinar quin dia es presentava. Durant bastant de temps en Toni i na Margarita van tenir a menjar i dormir a s'Hort Nou en Mario "es Tix", el mestre alaiorenc de l'escola de Tramuntana mort fa prop d'un any.
BATLE DE S'AIGO
L'aigua de la Síquia era un tresor, però de vegades, en temps de batre, resultava que coincidia un bon dia per ventar palla dalt s'era –feina inajornable– amb les hores setmanals de regar, es deixava de banda la forca de ventar per aprofitar l'aigua de reg que era sagrada.
Durant l'estada a s'Hort Nou en Toni Olives va ser batle d'aigua de la Síquia, com abans ho havia estat son pare, en Bep de Rafal, pels anys vint del segle passat, quan menava sa Cova de Baix. Moltes vegades hi havia guinees, però ell no va tenir cap baralla amb ningú.
Els torns d'aigua no sempre eren consecutius, de vegades tancava una finca de la part baixa i obria una altra de l'alta. En aquest interregne hi havia bregues, l'usuari havia de tancar la seva presa puntualment, ja que l'aigua "perduda" eren els escorrentins que corresponien a sa Boval Nova. També hi havia qui pensava que l'altre no l'empraria tot d'una i ell podria regar dues hores més. En cas d'incompliment podia caure una multa, que posava el batle dels senyors sobre la denúncia del batle d'aigua.
Alguns usuaris regaven tota la nit amb un fanal d'oli i practiquesa. Precisament de nits l'anà a cridar un pagès que regava: me roben s'aigo. Es va aixecar per cercar el "delinqüent"; va resultar que en Llorenç de ses Penyes havia tancat un portell amb un ram que mullava dins la Síquia i que a Nurella havien tallat les canyes, les fulles baixaven per la canal i en arribar al ram l'havien embussada. L'aigua havia negat un pla de blat.
Altres vegades s'aixecava de nits i "de sorpresa" anava a vigilar per la síquia: es cans lladraven, -qui és?, -som en Toni, tothom anava alerta. Els regants coneixien molt bé quan minvava el nivell de la Síquia, volia dir que qualcú la robava. La temptació era forta per alguns i l'excusa podia ser molt quimèrica, ha estat un caçador que ha passat, amb una simple peuada damunt la canal ja podien prendre aigua. Una altra funció del batle d'aigua consistia en controlar els jornalers que feien net la síquia, com en Miquel Gomila, que hem conegut.
PAGESOS DE RAÇA
En qüestió de salut, dels pagesos de Favàritx als de Sant Lluís hi havia de la nit al dia; els primers anaven més encorbats i patien de reuma. Per guanyar més, qualque missatge d'Alaior havia anat a Favàritx però en tenia prou amb un any, si arribava. Un es posà a festejar una filla de Morellet, es llogà a sa Boval Nova per estar a prop de s'al·lota, però llaurava i remugava: s'arada no fa bo; l'amo li deia aquí hi posen ses dues mans, i pitja, tens es solc encaminat i no hi ha cap roca. De tan en tan pigaven coça per llevar el fang de la rella. També en les bísties s'apreciava la diferència; en arribar a poble, a sa Plaça o cas Ferrer, es veia d'una hora enfora quins eren els matxos del sud o del nord, els de Favàritx anaven més cruixits.
Sigui per la duresa d'aquelles contrades o per la manca de recursos de les petites estàncies de la Síquia tots es pagesos mos ajudàvem molt. De lloc en lloc es passaven "es bando" municipal, amb informacions sobre la contribució o eixermar els camins. De Sant Carles, el ban passava a s'Hort Nou i d'aquest a Santa Marianna, i així fins arribar a Santa Madrona, on acabava aquell recorregut.
En Toni feia coixins per llaurar amb els matxos i sanava els porcs de tot Favàritx sense cobrar res. A canvi li feien altres favors, així en Bep de n'Aiguardent i en Miquel des Banyul li podaven els arbres de fruita, i a Capifort li donaven la rama. De fet, anava escassada la rama en aquelles estancietes. Per aquest motiu, quan a una havien d'encendre el forn avisaven els veïns: demà pastaré, i preparaven un perol o feien un pa que duien a coure al forn del costat.
Després de molts anys de feina, en Toni Olives va comprar Son Olives, una estància de Biniac on encara ara, a pocs dies dels 89 anys, hi té tres vaques "vermelles", vedells, un ase i una vintena de benes i cabres. El contacte amb el camp i el bestiar li dóna vida.