Un diumenge d'hivern a migdia quatre persones, a més de mi, passegen pes Carrer Nou de Maó. Per les seves faccions, puc deduir-ne la procedència de dues: un magrebí i un filipí. Les altres dues, una parella, home i dona, semblen d'aquí, de l'illa. Tots cinc passejam a ritme lent, sense cap pressa, assaborint un dels centres urbans més tranquils del món.
Ara tinc la parella a prop. Dissimuladament, els vaig escoltant. Pel contingut de la conversa m'assabent que són de Ferreries i que han arribat a Maó amb autobús. Què hi deuen haver vingut a fer? Observ que fan cara d'avorrits. Com deu ser? Sempre dissimulant, seguesc escoltant la seva conversa. Ja està: s'han equivocat d'autobús. En tost del de Ciutadella han agafat el de Maó. Fàcils de conformar, han decidit continuar fins al final i passar el dia a la dinàmica i animada capital menorquina. Jo, que ja he satisfet la meva curiositat, m'apart de la parella i durant una mitja horeta vaig de can Dineret a s'American Bar, i de s'American Bar a can Dineret, passejant amb parsimònia. És una passejada que no té cap misteri: quan arrib davant de can Dineret, faig un gir de 180º i camin cap a s'American Bar, i quan sóc davant de s'American Bar, faig un altre gir de 180º i torn cap a can Dineret. I així vaig passant aquest matí de diumenge maonès. I lloat sia Déu.
Mira per on, ara, sobtadament, apareix pel costat de sa Ravaleta, amb cara de despistat, un altre vianant. Deu tenir una trentena d'anys, menys de la meitat dels que jo tinc. Se m'adreça i, en la llengua imperial em demana: "¿Cae cerca el centro de la ciudad?" I jo li responc "Cae aquí mismo. Esto es el centro." "Vaya mierda, pues", remuga. Jo em qued que no sé què dir, i com a maonès orgullós i valent, capaç de matar o morir per una lletra, em carreg d'energia per a enfrontar-me al provocador. Però, després d'un parell d'alenades fondes, em calm, mentre pens que el turista celtibèric no deu haver volgut insultar la meva ciutat natal, sinó que amb l'expressió "Vaya mierda!" deu haver-se referit a la llauna que li espera: un diumenge maonès més avorrit encara que el que tindrem els qui habitam a la ciutat. Amb el desig de fer al jovenot peninsular una estada més grata a Maó, m'oferesc a acompanyar-lo al port, on, a més de contemplar la mar i els núvols –ho escric sense ironia–, podrà dinar a un preu molt raonable. Agraït, em contesta que sí, i començam a caminar cap a Baixamar. No sé com, la nostra conversa es desvia cap a la música. Resulta que és un fan, com jo, de Brahms. Compartim una passió! I pensar que fa una estona he estat a punt de barallar-m'hi. Després de prendre'ns una cervesa junts, m'acomiad d'ell i puj cap a dalt Maó per la costa d'en Reynés. "Un jove ben simpàtic, pens, encara que malparlat". Arribat a ca meva, din d'uns spaghetti amb gambes i espàrrecs. Havent dinat, m'assec a la butaca on sec sempre i m'aboc una copa de Grand Marnier. Tot seguit, obr un llibre de contes de Maupassant i em pos a llegir. Quan sigui fosquet me n'aniré a l'Ocimax a veure El discurso del Rey.