Passejar Maó era passejar el centre de la ciutat, l'eix comercial que havia concentrat les botigues des de temps antics, l'espai urbà més arredossat de la tramuntana. Començàvem a caminar des de ca n'Sturla, el retratista de la nostra infància, o davant de ca n'Adrian, la pastisseria de la gent que vivia a la part de llevant de la ciutat, i recorríem s'Arravaleta, el carrer Nou, la costa de sa Plaça, el carrer de ses Moreres per acabar voltant s'Esplanada. Tantes voltes com fos necessari per quedar cruixits; o jugar al voltant de la glorieta, que mai va tenir coberta, on una orquestra feia alguns concerts els diumenges dematí; o quedar marejats de rodar i rodar, sempre en el mateix sentit, i saludar o xerrar amb els coneguts i els familiars. Després, el passeig era de tornada, el mateix recorregut en sentit invers. Però, la tornada mai va ser igual. En baixar, l'ànim també baixava i pensar que tornàvem a casa, que s'acabava la volta, ens transformava els esguards, una certa tristesa envaïa les nostres cares i el caminar es feia més ràpid o una mica gandul, en funció de les moltes coses que influïen en el nostre esperit de fillets. Aquesta disposició del nostre interior, potser depenia dels dies, del temps o de les hores en que passejàvem.
Tot va començar amb la troballa, l'any 1980 mentre elaboràvem el llibre La ciutat des del carrer, del plànol, datat circa de 1787, de la que avui s'anomena plaça de Colón o de les palmeres. Concretament amb el fet que dues façanes estassin dibuixades en aquest document del segle XVIII, que avui es pot consultar al museu Hernández Sanz-Hernández Mora. Havíem cercat informació que ens ajudés a definir com era el centre de Maó a finals del segle de les dominacions, i sempre trobàvem plànols i croquís, anglesos, espanyols o francesos, però sense cap alçat o perspectiva que ens ajudés a imaginar la volumetria de la ciutat antiga. Si exceptuem el famós plànol de les portes i portals de Maó que Chiesa va dibuixar en aquell temps, i que tant ens ha ajudat a concretar les imatges de la ciutat murada, res més teníem per saber com devien ser en alçada els carrers, edificis i places més antigues de Maó. Trobar el plànol va ser com un flaix que ens il·luminà i va fer visible coses, idees i imatges que estaven adormides o amagades en la foscor dels coneixements acumulats i encara no ordenats: a la plaça del Padró, la plaça Vella, la de les palmeres, hi havia hagut un edifici que era un mercat.
Cap fotografia, cap dibuix, havia donat pistes sobre l'existència d'aquest edifici que sembla que l'any 1780 ja estava construït i que va ser enderrocat entorn de l'any 1884, quan el mercat de verdures va ser traslladat al claustre del Carme, on encara hi és. Només l'existència d'una illeta petita, ocupant la plaça, al plànol de Miquel Sorà de 1861, ens havia fet pensar que alguna construcció devia ocupar aquella pastilla. A més a més, amb aquest petit descobriment enteníem millor el nom de la costa de sa Plaça. Ara podíem interpretar la relació antiga que hi havia entre la costa i el mercat, no sols com a lligam entre carrer i plaça que es toquen tangencialment sinó, sobretot, com a carrer que dóna accés a l'espai urbà on s'hi desenvolupava la transacció antiga, medieval a la nostra ciutat, de comprar i vendre els productes del camp, el mercat de verdures. Costa de sa Plaça com a costa del Mercat.
A s'Arravaleta i pel carrer Nou miràvem els mostradors. Ens encantava observar les noves americanes, els saus que els maonesos es feien a mida, rere el gran vidre de l'aparador de can Llufriu, un dels sastres més elegants de la ciutat en aquell temps. Veure les corbates que un dia potser ens posaríem o guaitar les teles fines per uns nous pantalons d'anar mudat, ens omplia de satisfacció. L'època prèvia a l'inici de les temporades, la mirada a les novetats dels mostradors de roba seguia a altres botigues i, per descomptat, a ca n'Obrador. Allà hi vam comprar els primers banyadors de marca, els jerseis de llana de coll alt i els calcetins de fil, tan ben col·locats en les capses de cartró de petites dimensions ben ordenades a les prestatgeries.
En arribar davant des Dineret, el pla de la Parròquia quedava lateral i alguns cotxes, pocs, omplien els dipòsits de petroli mentre nosaltres seguíem cap amunt. La pujada de la costa de sa Plaça era una mica dura i les voravies ben estretes, encara que els mostradors seguien acaparant la nostra atenció i dissimulaven la dificultat de la costa. La llibreria Catòlica era el lloc on es podien trobar tots els materials lligats a l'escola. Mirar els seu mostrador en angle ens encantava. Reservar els llibres de text a l'inici de cada curs, observar les capses de llapisses Alpino, els contes il·lustrats, les llibretes, les gomes d'esborrar, etc. El temps passava volant sense que mos importés, drets amb el nas aferrat al vidre, mirant els objectes exposats.
I allà hi havia la plaça empedrada, la placeta Colón amb les seves palmeres i la font al bell mig, bé damunt del pou que s'havia construït dos-cents anys enrere, i que potser encara hi deu ser avui, sota l'escultura dedicada a Pilar Alonso. Una placeta que havia estat remodelada per l'arquitecte Claret a la postguerra i que a finals dels anys cinquanta es mantenia neta i espaiosa.
El plànol del segle XVIII mostra una estructura ben ordenada de pilars gruixats que devien sostenir les voltes de marès que cobrien l'edifici que ocupava la plaça. Nou voltes pràcticament quadrades, definien tres arcs a cada façana de carrer. Possiblement la vista que es veu a l'extrem superior esquerra del plànol, es correspon amb un d'aquests enfronts. La quadrícula que defineix el mercat ajuda a donar continuïtat al carrer de l'Àngel i mostra una façana ben alineada a la costa de sa Plaça, encara que els tres arcs que hi donen, devien connectar amb l'edifici del mercat a través de tres voltes de canó, si miram en detall la prolongació cap a l'interior dels murs que les sostenen. El carrer paral·lel al de l'Àngel, més amunt, es deia del Padró, i acabava quan començava la placeta més interior, la del Padronet, tal com és avui en dia. El mercat sembla que era obert a les quatre bandes i al bell mig hi havia un pou que aportava l'aigua necessària per la neteja dels productes.
La costa de sa Plaça va ser un carrer desordenat, en quant als enfronts, al llarg del segle XIX. Algunes fotografies mostren que les façanes no estaven gens alineades, a diferència d'avui. De fet, fins que no es van fer les dues cantonades al carrer Bonaire, el que avui son els magatzems Parpal, projectades ambdues per l'arquitecte Francesc Femenias als anys trenta, el carrer presentava una amplada irregular. A nosaltres, en aquells temps, ens era igual l'aspecte de l'arquitectura. Pujàvem el tram entre la placeta de Colón i el carrer de les Moreres amb la imaginació a flor de pell, i en passar per davant del Mundo de las gangas miràvem els grans mostradors plens de pijames i bates, encara que l'objectiu de pujar per la costa de sa Plaça sempre era el mostrador de can Manolo Cardona, la petita botiga de joguines al cap de cantó amb el carrer que portava a Correus. Davant d'aquells mostradors a banda i banda de la cantonada, controlàvem les joguines noves, els petards i les disfresses per Carnaval. Més amunt hi havia la pastisseria Gary, al soterrani de la casa que fou dels Montcada, i tot d'una l'entrada al carrer de les Moreres, on la ciutat s'ampliava i els carrers ja deixaven de ser estrets i vells.
La plaça Colón va ser ocupada pel mercat durant quasi cent anys. Es curiós observar com a la pilastra de més avall, l'inici d'una escala mostra l'accés als porxos de l'edifici. Segons l'acurat treball d'Albert Martínez, Una mirada dins de la muralla: la vila medieval de Maó, pendent de ser publicat per l'IME, sembla que els porxos del mercat van ser utilitzats com a magatzem a finals del segle XVIII i, fins i tot, l'any 1783, el compte de Cifuentes va demanar a la Universitat que se li deixés aquestes cambres per a fer un ball de Carnaval.
Si algú mira amb detall el plànol podrà veure altres elements ben curiosos: un tancament d'una part de l'interior del mercat; les escales sobre el carrer per accedir a la casa de la cantonada amb el Padronet; l'ocupació de la via pública per part de la casa cantonada amb la costa, amb una mena de tancat, etc., etc. Tots detalls d'una època de la ciutat, d'aquesta part central de Maó, que el temps s'ha emportat i dels quals poca cosa ens queda. Avui, a part del contorn de la plaça i de l'empedrat, el nom de la costa de sa Plaça ens recorda que al bell mig de la plaça d'en Colón hi va haver, fa molt d'anys, un mercat de verdures.