Quan a algú no li van bé les coses, la primera reacció, la més fàcil, la que necessita menys elaboració i gastar menys energia mental, consisteix a donar-li la culpa a algú altre. No reparar massa en els propis errors i concentrar-se en les mancances dels altres ve a ser un exercici que estalvia maldecaps i, sobretot, que estalvia haver de sucar-se el cervell per mirar de revertir les coses. La meua primera reflexió postelectoral, idò, passa per la idea que ens hem de concentrar -tots aquells que no hem guanyat les eleccions- a entendre perquè la gent ha votat una altra opció i a entendre en què s'ha fallat a la societat, perquè aquesta opti per un canvi. Tirar-se pedres entre aquells que no han guanyat la contesa és tan absurd com poc productiu. I, ja se sap, l'ésser humà té comportaments tan absurds com preferir el mal de l'altre en comptes d'optar pel bé d'una majoria. Dit d'una altra manera, em permet reproduir una de les definicions que més m'agraden del concepte d'estupidesa. L'estupidesa consisteix a voler el mal dels altres -i a fer el possible perquè els arribi- sense aconseguir res de positiu a canvi.
La segona reflexió també la trob necessària. En democràcia, és molt important que hi hagi governs cohesionats, que puguin exercir de la manera més eficaç possible les tasques de govern. Però també és imprescindible que existeixi una oposició articulada. Tal i com estan les coses, sembla que hi ha moltes més garanties d'un govern ben articulat que no d'una oposició que pugui portar endavant la seua tasca, del tot necessària, amb la màxima competència i capacitat.
I ho dic pensant en l'oposició com una tasca del tot constructiva. No entendria una oposició que es dedicàs a intentar legitimar un govern sorgit de les urnes, amb tots els requeriments democràtics necessaris. Crec que l'oposició ha de ser constructiva, i que ha de basar-se en dos tipus d'exercicis completament diferents: d'una banda, ha d'exercir la crítica i el control del govern a les diferents institucions, i, de l'altra, ha de contribuir a proposar alternatives per a allò que consideri que no funciona de la manera més adequada.
Per tant, si es fa de la manera més adequada i coherent, l'exercici de fer d'oposició pot ser fins i tot més complicat i més complex que no el de governar. Controlar el govern pot despistar completament de la necessitat de proposar alternatives i de dur a terme una acció política mínimament creativa. I, contràriament, aquest segon aspecte podria despistar qui estigui a l'oposició de dur a terme, efectivament, el control de les tasques de govern. I la crítica, sempre que aquesta es consideri oportuna.
I, encara, l'oposició té pendent una altra tasca, segurament més complexa que les dues anteriors: reconnectar amb la societat, tornar a trobar la pròpia gent, el propi votant, aquelles persones que en alguna ocasió han votat una opció concreta i que, per una raó o l'altra, han passat als rengles de l'abstenció o han canviat d'opció política.
El fet que hom pugui votar de manera diferent segons l'oferta política que tengui al davant, en diferents eleccions, constitueix, ni més ni manco, una mostra de maduresa democràtica. S'ha de votar per grau d'acord amb allò que ens proposen les diferents forces polítiques, i no per filiació, perquè una determinada opció siguin o no "es nostros". Canviar el vot és allò més normal, en les democràcies consolidades. I obliga les diferents forces polítiques a escoltar el batec de la societat, a atansar-se a la gent per conèixer quines són les seues expectatives, els seus problemes, a contactar de manera permanent amb el propi entorn social.
És temps de reflexió (molt més que no ho l'absurd dia que es deixa en blanc entre la campanya electoral i el dia de les eleccions, dia que constitueix sistemàticament una font de problemes). És temps de reflexió per redireccionar rumbs, renovar idees i persones, fer projectes i esforçar-nos per millorar. I, encara, per buscar camins per aprofundir en un sistema democràtic potser encara massa tendre.