Carles Ruiz Ponsetí va néixer a Maó el 6 de maig del 1891; era un dels tretze fills del matrimoni format per Pau Ruiz Verd i Francisca Ponsetí Sintes. El pare fou el fundador de la important empresa metal·lúrgica, La Maquinista Naval, continuada per La Anglo Española de Motores. Carles Ruiz realitzà els seus estudis primaris i de batxillerat a Maó. El seu pare morí el 1904 i l'any següent la família es traslladà a Barcelona.
Finalitzat l'ensenyament secundari, Ruiz es posà a treballar. El 1912 s'incorporà com a delineant a Riegos y Fuerzas del Ebro, SA, que el destinà a la central elèctrica de Tremp. Aviat decidí cercar fortuna a l'estranger: primer anà Manchester (Anglaterra) i el 1917 emigrà als Estats Units on va fer feina en diverses ocupacions fins que el 1922 ingressà en la Remington Rand, una important empresa de màquines d'oficina on arribà a treballar al departament de nous desenvolupaments en màquines d'escriure i de càlcul. A part, desenrotllà diverses invencions que va inscriure a l'oficina de patents: el 1920 un filaberquí i una rentadora, el 1922 una esmeriladora de vàlvules i els anys següents diversos enginys, com una cafetera elèctrica i, el 1932, un rellotge electrònic.
Tot i que la Remington apreciava les seves dots, el 1932 Ruiz s'acomiadà per tornar a Espanya. Primer es va instal·lar a Barcelona, a la casa d'Estanislau, el seu germà gran. Volia establir una bugaderia a l'estil nord-americà perquè les dones hi portessin la roba a rentar, però els seus coneguts li van fer veure que les condicions del país no permetien la instal·lació d'aquest negoci. Llavors l'empresari es va mudar a Maó amb l'objectiu de fabricar màquines de calcular. Després d'algunes dificultats per trobar socis, s'associà amb el mecànic Antoni Pons i altres socis capitalistes i van establir la "Fábrica Nacional de Máquinas de Oficina" en un local del carrer Sant Lluís Gonçaga. Entre els dos van dissenyar les 1.500 peces de la màquina, que quedà enllestida al finals de 1935. Ruiz va embarcar a Barcelona on féu gestions per a la distribució de l'enginy fins que va esclatar la Guerra Civil. Durant la contesa trobà feina a la Hispano Olivetti; finalitzada la guerra declinà l'oferta per continuar-hi i va retornar a Menorca.
Van reemprendre les activitats al mateix local i el 1940 la societat adoptà el seu nom definitiu: Sumadoras Comercial, SL. Davant de l'absència de personal tècnic, Carles Ruiz el va haver de formar ell mateix; va establir un sistema de tests per seleccionar els treballadors i exàmens per obtenir el títol de muntador. El 1940 hi treballaven quatre operaris, que al cap dos o tres anys ja eren onze. Aviat es van traslladar a un local més espaiós. En el mercat no es trobaven peces ni elements auxiliars i havien d'utilitzar peces de desguàs de vaixells i comprar planxes de carrosseria d'automòbils als ferrovellers. El subministrament elèctric també era deficient; Ruiz va adquirir un vehicle que funcionava amb un gasogen i amb una dinamo produïa la seva pròpia electricitat.
El primer model de sumadora era costós i no gaire rendible. La producció, que es limitava a una màquina mensual, era artesanal i qui començava una màquina l'acabava. El 1943 les dificultats van forçar a l'empresa a treballar només tres dies a la setmana. En aquesta època es va incorporar a l'empresa un soci català, Carles Rivero, qui, a més del capital, aportava la seva experiència comercial. El 1944 Ruiz, únic fabricant a Espanya, va posar un estand a la Fira de Mostres de Barcelona on va exposar un model millorat, així com un model "elèctric", que podia realitzar 192 operacions per minut. Destacaven per la seva simplicitat i utilitat per els càlculs de comptabilitat. Tanmateix mai no va patentar cap d'aquests models. Coincidint amb l'assistència a la fira va realitzar una campanya publicitària en les principals publicacions del país: ABC, La Vanguardia, etc.
Ruiz va establir diagrames de producció per controlar les peces fabricades diàriament; es calculava la productivitat, un concepte nou a l'època. El personal es va habituar a treballar amb plànols i mesures. L'empresari va dissenyar una fresadora semiautomàtica per a la fabricació de les rodes dentades que formaven el cervell de les màquines; també va dissenyar utillatge específic: un punxó, que va autoritzar perquè es vengués a les fàbriques de bijuteria, que el trobaven de gran utilitat.
Carles Ruiz no exigia que els treballadors s'afiliessin a la Falange ni assistissin a la missa setmanal, per açò persones que havien pertangut al bàndol republicà trobaren feina a l'empresa. La gestió del personal també era innovadora: les classes pràctiques no s'interrompien mai i es van establir plusos per producció. Ruiz sabia escoltar els operaris i si les seves idees eren adoptades eren recompensats. Per la preparació tècnica dels seus mecànics fou una mena d'escola per als operaris de la indústria bijutera. Fins que l'Estat va establir el règim de la Seguretat Social, es va establir una espècie de mútua: els treballadors aportaven una quantitat mensual i l'empresa contribuïa amb la mateixa quantia; es va contractar un metge i s'organitzà una biblioteca per fomentar la cultura dels obrers.
L'any 1949 es tornà a muntar un estand a la Fira de Mostres de Barcelona. Des de 1946, es donaven cinc anys de garantia. Es remarcava la utilitat de les sumadores en les oficines comercials en general i, especialment en la comprovació de comptes corrents. En aquesta època l'empresa ja disposava d'una oficina comercial a Barcelona, ubicada a la Gran Via. Entre l'any 1949 i el 1952 la firma va tornar a ser comercialment molt activa, amb insercions d'anuncis a la premsa nacional. El 1950 es va adquirir un nou local on es va construir una nau per fabricar les peces de planxa i ferro. Més tard es va comprar un altre solar per edificar una nau lateral. Carles Ruiz va emmalaltir; li fou diagnosticada una malaltia renal, va deixar d'anar a la fàbrica i morí el 24 d'abril de 1953.
Poc després es va introduir un nou model, dissenyat per Pelegrí, el cap de tallers, que simplificava el mecanisme central de càlcul. L'empresa ocupava uns cent empleats, que produïen 30 màquines cada mes. Es va haver de declinar una oferta de la companyia Remington Rand per importar el nou model, ja que la fàbrica no estava preparada per treballar a tan gran escala. Des d'abans de 1951 la casa exportava a diversos països sud-americans i tenia agents a Xile i l'Argentina. El 1955 es va signar un acord per exportar aquest model al Brasil. Aquesta associació, que va funcionar fins el 1958, va suposar l'època daurada de l'empresa: es treballava les vint-i-quatre hores del dia i es va arribar a ocupar 175 treballadors.
La pèrdua del mercat brasiler causà dificultats a l'empresa, les quals es van accentuar amb l'augment de la competència a Espanya, fet que ocasionà la reducció dels marges de la companyia. El 80% de les vendes es concentraven a Catalunya. El 1963 l'empresa va travessar greus dificultats i l'any següent va reduir de forma important la plantilla i es van començar a comercialitzar les màquines registradores. L'any 1965 moria Rivero i el 1967 els hereus venien les seves participacions a un grup de treballadors. L'empresa va mantenir l'estructura anterior, però la nova direcció va tenir dificultats de finançament, ja que les entitats bancàries demanaven que els socis garantissin amb el seu patrimoni totes les operacions.
Pelegrí dissenyà un model nou que reduïa el nombre de peces de 2.500 a 960 i el pes de 9 kg a 4,5 kg. Es va reorganitzar la producció, s'introduí nou utillatge i s'aconseguí produir de 70 a 100 màquines per mes. L'any 1976 l'empresa donava feina a 25 treballadors i es van introduir les sumadores i caixes registradores elèctriques, fabricades en col·laboració amb l'empresa Electrofort que dirigia Llorenç Lafuente as Castell. Per diversificar les vendes el 1969 s'havia provat de vendre a Puerto Rico i a mitjan anys setanta, s'exportaren algunes màquines a països africans (Nigèria i Costa de Marfil). L'empresa estava descapitalitzada i tenia dificultats per atendre el pagament de les nòmines del personal i les factures dels proveïdors, la qual cosa precipità el seu tancament el 1978.