Asseguts a la fresca

Seien a la vorera del carrer, "damunt l'acera" com diríem aquí, amb una cadira coca rossa, amb la porta de casa oberta i l'enrenou de la televisió que murmurejava al fons de la llar. El matrimoni era a un carrer amb pendent i conversava amb la veïna del davant qui es disposava a treure els seus trastets amb la clara voluntat de passar part de la vetllada entre la xafogor del dia i les petites ràfegues de vent que li omplirien els pulmons per poder seguir suportant la calor. Una parella amb un nen d'uns vuit o nou anys aparegué per darrere el campanar guiats per la llum que regalava l'església del poble. L'esglai davant tan monumental temple va quedar minvat de repent per les paraules d'aquell petit però observador jovenet. "Què fa aquesta gent asseguda al mig del carrer?" La brusca ullada dels pares a la recerca d'una resposta no va quedar en res més que en un silenci. Mai abans m'havia plantejat l'estranyesa d'una tradició tan arrelada als pobles illencs. Mai abans se m'havia acudit que aquest costum podia ser una altra senya d'identitat de la tranquil·la Menorca, completament oposada al tràfec de cotxes i l'accelerada vida dels transeünts de les grans ciutats. L'episodi es repetia dia sí dia també davant la naturalitat d'aquells veïns que, aliens a ser motiu d'expectació i de contribuir a l'aroma de la terra, gaudien de la fresca d'un dia d'estiu.