En els sistemes tradicionals d'educació la intervenció del mestre es basava, quasi exclusivament, en l'ús de recursos tècnics de caràcter organitzatiu per a promoure l'aprenentatge del grup-classe. Així es tenia en compte la distribució de tasques, la planificació per objectius, la temporalització de les activitats i els instruments d'avaluació entre d'altres aspectes. Les preocupacions principals del docent a l'aula s'orientaven vers la disposició d'amples recursos per al grup i vers la utilització d'una metodologia activa en els millors casos.
No obstant això, de cada cop més, s'ha posat en evidència que un model d'intervenció eficaç ha de garantir sobretot la creació d'un clima de motivació i d'implicació per tal que l'alumnat pugui abstreure tot el seu potencial, per la qual cosa, cal facilitar un procés de comunicació autèntica i d'interacció que permeti preveure els conflictes, solucionar aquells que vagin sorgint i promoure un ambient real d'aprenentatge, cooperació, participació i eficàcia.
Per això no es tracta tant d'ensenyar un grup-classe com de facilitar-lo, és a dir, intervenir per a afavorir l'experiència, atorgar-li significat i crear les condicions adients per a impulsar la motivació i l'aprenentatge en un procés de comunicació significativa i interaccional que faci possible el desplegament del potencial del grup per tal que sigui creatiu i eficaç.
Estar present de manera vivencial implica intervenir des de l'actitud, no tant des de l'habilitat. L'habilitat, en el fons, és una representació, quelcom que ens posam i ens llevam per intentar transmetre allò que consideram més eficaç en la dinàmica de la intervenció. Pel contrari, l'actitud és la intervenció des d'un mateix, amb les nostres dificultats i les nostres capacitats, des de la qual ens disposam a compartir amb els altres les experiències. Per això es tracta de disposar-se per confiar en la capacitat del mateix grup, de cada persona i escoltar activament. Estar present també suposa mostrar-nos autènticament, no com un especialista distant que aporta continguts i experiència al devenir del grup, sinó com a persona que acompanya el grup en el procés creatiu. Caldrà, doncs, ser perceptius a les necessitats del mateix grup, captar les seves demandes i, en funció de les expectatives, intencions, temors, desitjos i canvis, suggerirem recursos i activitats sense deixar-nos condicionar per aquests mateixos recursos i activitats. Deixam fluir la pròpia intuïció i la nostra capacitat d'inventiva.
El sistema que proposam –estar present– es basa en la disposició, per part del mestre, de tres actituds fonamentals –definides per Carl R. Rogers– i dues destreses accessòries.
Una actitud és una predisposició a una conducta. Disposar d'una actitud no significa que sempre mantinguem una determinada conducta. Però qualsevol conducta prové d'una actitud. Com a predisposicions les actituds són entrenables, es poden aprendre. Aquest aprenentatge, no obstant, no pot ser només teòric, cal pràctica i experiència per tal d'anar incorporant les actituds a la pròpia personalitat ja que la configuren i la transformen.
Les actituds bàsiques són alhora personals i socials. Són personals en tant són disposicions de la persona que afecten el seu propi tarannà, el propi caràcter i la seva idiosincràsia. Són socials en tant constitueixen una manera de relacionar-se amb els altres.
La primera actitud que podem esmentar, l'empatia, ve determinada per la condició de comprendre profundament l'alumne. Empatia significa penetrar en el món perceptiu de l'altra persona i moure's en ell de manera familiar. Implica captar el món subjectiu de l'altre des del seu propi marc de referència, endinsar-se en el món subjectiu de l'altre, comprendre'l i manifestar aquesta comprensió que serà percebuda per l'altre.
Es tracta de la capacitat de percebre el món interior de l'altre integrat per significats personals com si es tractàs del propi però sense perdre de vista aquest com si.
Per poder ser empàtics amb una altra persona és precís escoltar-la activament. L'escoltar del mestre suposa atendre l'interior de l'alumne, de cada alumne i fer-se pròpia l'experiència de l'altre com si fos la meva pròpia experiència per mitjà de la interiorització de l'altre i, a més, observar les associacions cognitives i afectives d'un mateix amb aquesta experiència.
Una altra disposició actitudinal necessària per crear un clima facilitador del desplegament del potencial del grup-classe és la que fa referència a la consideració positiva incondicional. Aquesta actitud del mestre és una disposició intencional per validar l'experiència de l'altra persona i del grup. Consisteix en mantenir una mirada apreciativa vers cada una de les persones del grup. Acceptar les persones tal com són amb un respecte absolut.
Considerar positivament vol dir confiar en la capacitat de l'altra persona i del grup per desenvolupar-se, créixer, decidir lliurament i fer-se responsable de les pròpies decisions. Aquesta actitud té a veure amb una acceptació sense condicions de l'interior de l'altre.
Aquesta acceptació de l'alumne no implica necessàriament aprovació o acord, no obstant el mestre centrat en la persona admet que cada persona és única i irrepetible, amb capacitat lliure d'orientar-se vers el camí de la seva pròpia elecció responsable. Es tracta de respectar les decisions dels altres amb independència del meu acord o desacord. Aquesta absència de judici valoratiu no es pot confondre amb neutralitat. El mestre centrat en l'alumne mostra apropament, amor, i realitza una opció decidida i valenta de generositat afectuosa sabent manifestar aquest amor sense esperar res a canvi.
La tercera disposició facilitadora consisteix en l'actitud denominada autenticitat, coherència o congruència. Es tracta d'una actitud que té a veure amb mostrar-se com un és, en ser un mateix sense màscares ni representacions. En realitat una persona autèntica és aquella que sap el que sent i diu el que sap.
La congruència del mestre cobreix l'experiència, la consciència i la comunicació. Ser un mateix en aquests nivells és ser autèntic. Es tracta que el mestre deixi fluir els seus sentiments en cada instant, s'adoni del seu propi procés experiencial, del que experimenta aquí i ara i sigui capaç de viure aquests sentiments, d'experimentar-los en la relació que té amb les persones del grup i de comunicar-los si persisteixen. Estableix així una relació de persona a persona.
Per exercir la docència des d'aquesta perspectiva realment centrada en les persones, l'important no és tant la utilització de recursos tècnics com la disposició d'unes actituds bàsiques que caracteritzin la nostra pròpia presència vivencial. El recurs fonamental és, doncs, la pròpia persona de l'educador que esdevé l'instrument més potent del grup per fer possible que cada un dels alumnes també es disposin amb presència eficaç i creativa. Per a fer possible aquest clima, el mestre ha de tenir interioritzada una actitud de presència intensa, s'ha de disposar a estar present ell mateix, perquè el que és essencial en un sistema de facilitació és la relació que s'estableix entre les persones del grup per tal d'afavorir l'acció creativa.