En el capítol anterior na Nataixa Rasputinova, que és russa però més integrada que una ensaïmada, s'escandalitzava pel decret que vol fer el nou govern de les Illes Colonias de Ultramar. Volen obligar els ciutadans a rallar la llengua del funcionari, en comptes de ser el funcionari qui està obligat a parlar la llengua del ciutadà. En temps d'en Franco ja era conegut, aquest sistema.
Mentrestant, el conseller de la cosa i la seva assessora, na Socorro de sa Pobla, no dormien per ànsia d'escriure aquell decret i deixar contenta la facció del seu partit anomenada Los Conquistadores, que té urticària de por que conservem els orígens. I el nostro espia campava lliurement per la conselleria gràcies a la seva disfressa d'observador valencià de Camps Dues Butxaques S.A.
He de fer notar que a la història d'avui el nostro homo ha actualitzat la vestimenta, de tal manera que ara fa d'observador de Camps Amagat S.A., perquè s'atraquen les eleccions i determinats personatges més tost convé tenir-los dins l'armari. Així i tot, l'espia continua tenint les mans molt llargues i na Nataixa ha de fer una feinada per mantenir-se enfora.
– Socorro, vine aquí que m'ajudaràs a llegir el diari –va cridar el conseller de la cosa, assegut al sofà del seu despatx i amb els peus damunt el puf, mentre anava sucant un terrabisco de ensaïmada dins el tassó de xicolati que tenia damunt la tauleta.
– Si que el veig satisfet i tranquil, conseller –va respondre la de sa Pobla, que es va presentar tot d'una per veure si ella també podia "muar" qualque cosa.
– Ja ho veus –va replicar el conseller–, mentre no hi hagi eleccions generals, poca feina. No sigui cas que mos vegin les intencions. A més, ja hem fet pública quinze vegades la llista de deutes que van deixar els impresentables que comandaven fins ara, i el decret contra la llengua també el tenim a punt.
– Si en comptes de ser conseller, fos batle, estaria més distret– va respondre na Socorro–. Podria jugar a l'excalectric, com aquella batlessa. Ara canviï aquest carrer de direcció, ara faig aquell de vianants, ara deix aparcar davant l'estàtua...
– O si fos consellera insular de cultura –va intervenir na Nataixa, que els escoltava des de la seva taula de la secretaria–, i no en tingués gaire coneixement del que és la cultura, podria fer il·luminar les torres de la costa...
– És una manera com una altra de passar el temps –va acceptar el conseller–. Però el que jo voldria és que m'explicassis, Socorro, una de notícia de l'Illa de les Vaques que no acab d'entendre.
– Jo hi he anat molt a aquella illa –va respondre la de sa Pobla–, que els meus papàs hi té unes quantes possessions–- Però que no me podria donar una mica de xicolati? És que quan l'ensum me ve una salivera...
– Mira, és aquesta notícia que diu que hi van més turistes, però que el comerç fa més pocs doblers –va dir el conseller mentre li feia senyar perquè se servís–. Com és possible, això, si ara comandam noltros?
– Si que és ver, conseller –va respondre l'assessora, que ja mastegava ensaïmada i duia xicolati pels morros–. És una cosa que no s'entén.
– Però que no s'han entemut encara, que hi ha crisi per tot? –va exclamar una altra vegada na Nataixa, sota l'atenta mirada de l'espia–. Que no és només aquí que la passam magra, que succeeix fins i tot a cal senyor Obama!
– Calla Nataixa! –va replicar el conseller mentre de l'espant trabucava el xicolati per damunt na Socorro–. Això no ho diguis en veu alta, no sigui cosa que ho sentin els nostros electors i comencin a pensar que la crisi no és tan culpa d'en Tsapateru com deim noltros!
– I a més –va continuar na Nataixa mentre envelava un toc a l'espia perquè es veu que se li havia atracat massa–. Que no ho saben que per cada turista més que arriba s'obren cinc botigues i tres restaurants més? Aquest sistema de creixement que vostès prediquen, és un desastre!