Quan l'espectre de la indignació recorre bona part del país i hi ha bones raons per estar irritats és oportú meditar sobre una de les peticions que més es repeteixen a les protestes: la de "democràcia real".
El filòsof Karl Popper va dir que la democràcia parlamentària és el regim que dóna la possibilitat de canviar de govern d'una forma pacífica i sense traumes. El pensador austríac s'adonà que el sistema d'alternança entre partits polítics té un valor fonamental i molt pràctic per evitar la tirania.
En realitat, aquesta encertada definició hauria de servir per desterrar tota la xerrameca que envolta la paraula: que si govern del poble, que si el poble mai s'equivoca... Són conceptes ideals i teòrics, entelèquies que continuen repetint-se però que mai han estat veritat.
La "democràcia real", a l'escala d'un país, mai ha existit. Ni a Anglaterra ni als Estats Units ni aumont (a Atenes votaven mentre els esclaus treballaven). El que hi ha hagut i hi ha és una democràcia de faccions o de partits. És bo recordar que les dictadures comunistes es reivindicaven propagandísticament com això: "democràcies reals".
Tot el que hi ha és aquest sistema nostre millorable i que no ens treu de l'enuig per la crisi però que Churchill va saber definir tan bé: "La pitjor de les formes de govern, excepte totes les demès que s'han posat a prova".