El port de Maó ha estat durant molt de temps un lloc de pas o de residència temporal per a marins i militars, viatgers i comerciants, exiliats i confinats. La immensa majoria d'ells són persones anònimes; d'altres ens ha quedat només el nom; uns pocs són personatges més o manco importants que per diversos avatars van passar per Maó. Són molt menys, però, els que ens han deixat escrites les seves impressions de la seva estada a l'Illa.
Entre aquests últims casos hi ha un dels més destacats il·lustrats espanyols, l'escriptor Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828). Poeta, dramaturg, assagista i traductor, Moratín és la figura més destacada del neoclassicisme literari espanyol. Molt vinculat des de la joventut a les elits intel·lectuals i literàries de Madrid, aconseguí la protecció de Floribablanca i l'amistat de Jovellanos. Com a secretari del diplomàtic financer Francisco Cabarrús viatjà a França l'any 1787. A partir de 1792 fou protegit pel qui seria l'home fort del govern de Carles IV, Manuel Godoy, de qui aconseguí una pensió per viatjar per Europa. La primera etapa d'aquest viatge fou París, ciutat que ja coneixia d'abans de la Revolució. Ara, però, seria testimoni dels excessos revolucionaris que seguiren la caiguda de la monarquia. De França passà a Anglaterra, on s'interessà per l'obra de Shakespeare (en tornar a Madrid publicaria una traducció de Hamlet). L'agost de 1793 es dirigí a Itàlia passant per Ostende, Colònia, Frankfurt, Friburg, Zuric i Lugano. La seva estada a Itàlia s'allargaria tres anys durant els quals residí principalment a Bolonya, encara que feu estades més o manco llargues a d'altres ciutats (Nàpols, Roma, Florència, Parma, Milà, Pisa, Vicenza, Venècia). Feu el viatge de retorn per mar en la tardor de 1796; seria aleshores quan l'escriptor madrileny faria escala a Maó.
Les seves impressions quedaren anotades en una sèrie de quaderns que rebrien el títol de "Viaje a Italia", que romandria inèdit durant molts anys fins la seva publicació pòstuma (Obras póstumas de D. Leandro F. de Moratín publicadas por orden y a expensas del Gobierno de S.M. Isabel II. Madrid: Imprenta de M. Rivadeneyra, 1867, toms I i II). L'original es conserva a la Biblioteca Nacional, manuscrit 5890. La narració de la seva estada a Menorca es troba al final del quadern 7, folis 172v-173r. En aquest quadern, igual que en la seva copiosa correspondència, Moratín se'ns presenta com un excel·lent prosista.
Moratín deixà definitivament Verona l'11 de setembre de 1796 i el 23 del mateix mes arribà a Niça. En aquesta ciutat, que des del 1792 formava part de la República francesa, decidí embarcar rumb a Espanya a bord de la fragata de guerra "Santa Petronila", més coneguda com "Venganza". L'escriptor es lamentaria d'aquesta decisió, ja que el viatge va ser desastrós en una Mediterrània agitada per les tempestes de tardor. En efecte, la fragata salpà el 18 d'octubre i aviat es topà amb un fort temporal: «Vientos furiosos, corrientes encontradas, balances, golpes de mar, confusión, terror. El corazón se me oprime al acordarme de aquellos infaustos días». Es trencà la canya del timó i el bauprès del vaixell, que semblava ingovernable car «corrimos de una parte a otra, adonde los aires y el mar quisieron llevarnos». Al cap d'uns dies, la "Venganza" fondejà a l'illa de Sant Pere, al sud de Sardenya on passà uns dies, segurament fent reparacions d'urgència. El 6 de novembre salpà rumb a ponent i al cap de poques hores s'aixecà un nou temporal. Però deixem que sigui el mateix Moratín qui ens conti el viatge que el portaria fins a Menorca i la seva estada a l'illa:
«Salí el 6 de noviembre; y a las pocas horas arreció el viento, se alteró el mar y entre borrascas, lluvias y huracanes, llegamos a Mahón. El puerto es demasiado estrecho de boca, pero excelente; de mucha extensión, de mucho fondo hasta las orillas, con calas cómodas, bien defendido de los aires. La ciudad, mirada desde el puerto, tiene muy mala vista; pero en lo interior, aunque pequeña, es bastante buena. Casas de piedra, muy bien construidas por el gusto inglés; mucha limpieza, aún en las de la gente más pobre. Las iglesias, feas, llenas de mamarrachos, chafarrinadas y de monigotes espantosos. A una media legua de la ciudad está una población que llaman el Arrabal, con una gran plaza, y dos grandes edificios para cuarteles. Poco más adelante se ven las grandes ruinas del famoso castillo de San Felipe; en medio de ellas hay una pirámide, obra pesada y mezquina, en cuyo pedestal se leen cuatro inscripciones: en español, inglés, francés y latín. La española dice: "A Carlos III, Rey de España y de las Indias, habiendo reconquistado a los ingleses la isla de Menorca, rendido felizmente el día 4 de febrero de 1782, y demolido después el fortísimo castillo de San Felipe, excluido del puerto de Mahón a los corsarios berberiscos, y asegurado la religión, erigieron los habitantes, restituidos a su antiguo y natural dominio, esta memoria de la conquista y de su gratitud hacia tan buen soberano, en el centro mismo que antes ocupaba el castillo, año de 1785". En las tres inscripciones restantes dice lo mismo.
La ciudad de Mahón ha recibido considerable aumento desde que reconquistamos la isla a los ingleses; los naturales se han enriquecido con el comercio de granos, y hoy día llegan a ciento cincuenta los bergantines que hacen la navegación del Mediterráneo, todos ellos de los vecinos de Mahón. Acaso las ganancias que sacan del transporte de granos, seguras y prontas, les apartan de otros ramos de industria, que se echan [de] menos en la isla. El campo es poco agradable, áspero y pedregoso, sin árboles, lleno de tapias de piedra que dividen las heredades; poca amenidad, y gran porción de molinos de viento. El traje de las mahonesas puede verse en la Colección de Trajes de España: van huecas y cortas de falda, bien calzadas, y limpias de bajos.
En el puerto se está construyendo un nuevo lazareto, obra considerable, que ascenderá a muchos millones. Hay un pequeño arsenal con gradas de construcción; las fragatas hechas en Mahón, en estos últimos años, son los mejores buques de nuestra marina; trabajan en el arsenal hasta unos seiscientos hombres.»
Moratín no ens ho diu, però la "Venganza" fondejà al port de Maó dia 11 de novembre, tal com anotà acuradament el capità Joan Roca al seu cronicó. L'escriptor passaria gairebé un mes a Menorca vagarejant per Maó i els seus voltants. Sembla que el país no li agradà en excés. Pelat, pedregós, escassament amè i monòton, només destaca les tanques i el gran número de molins. En una de les seves excursions arribà fins es Castell (conegut encara com el Raval tot i el nom oficial de Real Villa de San Carlos que tenia des de 1782). També passejà per les runes del demolit castell de Sant Felip, però el desagradà l'obelisc commemoratiu. Pel que fa a la ciutat de Maó, lloa la netedat i la bona construcció de les cases, però blasma les esglésies i la seva decoració interior. És cert que les esglésies maoneses no eren res de l'altre món, però la crítica moratiniana ens pot semblar excessivament severa. Cal entendre que Moratín era home del seu temps, amarat de l'estètica neoclàssica i que havia viatjat durant anys per bona part d'Europa. Al llarg del seu quadern de viatges es mostra com a observador agut i precís, però tampoc s'estalvia els judicis negatius d'allò que el desagrada. L'estètica neoclàssica menyspreava molts estils artístics anteriors i les esglésies de Maó no devien superar l'exigent criteri estètic de l'escriptor madrileny. Molts dels judicis estètics de Moratín foren criticats per Menéndez Pelayo al llibre "Historia de las ideas estéticas en España" (1889-91), però en realitat eren molt comunes entre els intel·lectuals il·lustrats. A part d'això, ens dóna unes interessants notes sobre el comerç de cereals i l'arsenal de Maó, aleshores en plena activitat. Sobre les fragates de guerra construïdes a Maó, Moratín parlava amb ple coneixement de causa: la "Venganza", que l'havia portat a Menorca després de capejar els forts temporals d'aquella tardor, era una de les sis fragates conegudes genèricament com las "Mahonesas" per haver estat construïdes a Maó.
El 7 de desembre la "Venganza" sortí de Maó rumb a Cartagena, però una nova tempesta, aquesta vegada amb fort vent de llevant, impediria la seva arribada a aquell port i impulsaria la fragata fins l'Estret. L'11 de desembre la "Venganza" fondejava a Algesires. Moratín, que s'entretingué visitant algunes ciutats d'Andalusia, arribaria a Madrid el 5 de febrer de 1797.
Va travar Moratín relació amb alguns dels il·lustrats maonesos durant la seva estada a Menorca? No ho sabem, encara que no resultaria gens inversemblant. El que segurament l'escriptor no sospitava aleshores és que un fillet de Maó que l'any 1796 tenia deu anys, Vicenç Albertí Vidal, traduiria al català la seva comèdia "El Barón", mantenint el pseudònim de l'autor, Inarco Celenio. Després de la guerra del Francès Moratín havia caigut en desgràcia per la seva condició d'afrancesat i antic protegit de Godoy. L'any 1817, quan Moratín s'exiliava a França per no tornar, Vicenç Albertí gosava d'adaptar "El Baró" a la realitat menorquina. Podeu llegir "El Baró" en l'edició a cura de Pilar Carrasco, que també n'ha escrit la presentació (Institut Menorquí d'Estudis, 2009).