En el capítol anterior, el conseller de la cosa i els seus acompanyants, na Socorro assessora, na Nataixa auxiliar de tercera i el nostro espia disfressat d'inversor a l'aguait, van viatjar d'incògnit a l'Illa de les Vaques per inspeccionar aquell territori tan acabat de conquistar.
El conseller va tenir un retgiró quan li van dir el preu dels passatges, però es va tranquil·litzar pensant que els podia passar com a dietes. Arribats a l'illa, el seu primer desengany seria no poder accedir a una platja salvatge perquè l'aparcament era ple.
Assegut dins el seu cotxo de lloguer, no ho podia entendre.
L'espia, en el seu paper d'inversor a l'aguait, li va donar la solució. Un propietari local, bona persona, estava disposat a regalar-li, al conseller, un pàrquing de cine a canvi del permís per edificar en sòl rural. Na Nataixa va pensar que l'espia més tost s'havia excedit en la seva comèdia i li va clavar un pessic d'aquells que deixen senyal.
− Mem! –va exclamar el conseller, oblidant el tema de l'aparcament perquè la consigna és no prendre cap decisió impopular fins a després de les eleccions generals− Si no podem anar de platja, a jo m'agradaria confraternitzar amb els natius. Que en queden molts?
− Un caramull! − li va respondre na Socorro de sa Pobla, asseguda devora seu dins el cotxo− A diferència de les altres illes, aquí encara ho són la majoria de la població. Com que això del turisme no els hi acaba d'anar...
− És que aquí −va replicar na Nataixa, mentre remenava el cul com si no quebés dins el cotxo, de tants de nirvis que li feia la de sa Pobla−, vivien de més coses que el turisme fins que el capital ho va abandonar tot per la construcció, per fer doblers ràpids.
− Més prest, que ho haurien d'haver fet −va respondre na Socorro mirant a la russa amb cara d'oi−. Amb els maldecaps que donen la indústria o el camp! Es papà sempre diu que l'especulació és la feina més neta.
− Però mira ara com mos ho han deixat tot −va tornar a replicar na Nataixa, mentre donava un cop de colzo de connivència al nostro espia, silenciós en el seu paper de xofer−.
El país arruïnat i ple d'edificis fantasma. I els joves que s'ho van creure, sense estudis.
− Això és culpa del govern de Madrit, Nataixa −li va respondre na Socorro amb indiferència−. Ja ho veuràs ara, quan arribem noltros!
− I ara em diràs que també resoldreu el tema del transport aeri de l'illa, eh? −es va revoltar na Nataixa−. Ja no sé quantes legislatures fa que des de Madrit tothom el resol, aquest problema.
− Però què dius Nataixa? −va intervenir el conseller, que com a bon polític no tenia cap intenció de mullar-se−. Noltros no en tenim cap culpa, que el transport sigui car. La culpa és que en aquesta illa no fan venir prou turistes per fer davallar el preu. Amb uns quants camps de golf, tot estaria resolt.
− Bé que se'ls gasten amb l'AVE −va replicar na Nataixa que ja no en podia més− Gasten i gasten amb infraestructures innecessàries i perden milions cada dia amb rutes deficitàries. I encara el continuen defensant, des del govern i des de l'oposició. I aquí, com sempre, ciutadans de segona.
− Nataixa −va exclamar na Socorro−, jo esperava de tu comentaris enriquidors pel seu nivell intel·lectual i no aquests pamflets sarcàstics i grollers. Ja t'ho he dit, t'haurien de fotre as carrer!
− I ara que hi pens, no podríem anar a qualque festa popular? −va intervenir el conseller, que com a bon polític li agradava obviar els temes compromesos−. Per una vegada, m'agradaria veure el poble alegre i satisfet, i una mica gató, si pot ser.
− Dia 8 de setembre encara en solien fer una de festa −li va respondre na Nataixa girant el cap−, però pel cartell que mos van enviar a la conselleria, me sembla que enguany l'han substituït per una processó.