A la confluència de dues avingudes de la urbanització de Torre Solí va aparèixer una capsa vermellenca, de la mida d'una d'esportives, d'aquelles on els nens hi guarden els cucs de seda, on algú hi custòdia trastets, on hi pot haver algun que altre document interessant o una història que sacsegi.
El primer dia que va fer el seu acte de presència em va sobtar i m'encuriosí. Però no vaig voler ser agosarada i allà es va quedar.
Estava a la vora-via, cap-girada però semblava que en bon estat.
En torn de 350.000 nens espanyols d'entre sis i catorze anys passen els capvespres sols a casa.
A l'endemà, la capsa seguia allà, aquest cop, damunt d'una paret.
Uns 70.000 solen sopar sense cap dels seus pares.
Hi va fer infinitat de dies pul·lulant. Ningú es mullà, jo tampoc, ningú va fer un pas al front per donar-li el destí que es mereixia, fos el que fos. Per què? no ho sé.
15.000 es troben en situació d'incomunicació extrema.
La conciliació laboral i familiar és complicada a dia d'avui però un fill no és, ni molt menys, com un objecte que es pot deixar a l'empar del destí, al refugi del primer qui s'encarregui d'ell perquè aquest acabarà sent un ésser de carrer, sense rumb, com la capsa que va passar desapercebuda al mig del tràfec estival propi d'una urbanització.