Aquests darrers dies s'ha consumat la primera reforma de calat de la Constitució Espanyola. Aquesta ha consistit en la imposició d'un límit al dèficit que pot assolir l'Estat. Com no podia ser d'una altra manera una mesura tan nova i amb uns efectes tan importants per a l'economia nacional han fet vessar molta tinta. Tanmateix, la majoria d'aquests comentaris s'han dirigit a analitzar les conseqüències polítiques d'aquesta mesura o els motius que han tingut els polítics per aprovar-la i en canvi les explicacions sobre els seus efectes econòmics han estat molt més minses. Un cop passada la febre de la política trob que ara és el moment de considerar que passa amb l'economia.
La imposició de límits constitucionals al dèficit o a la despesa de l'Estat no és una idea nova. De fet, forma part del nou pensament liberal introduït a partir de la dècada del 1950 per un conjunt d'economistes americans encapçalats per Milton Friedman. Suposaven una reacció davant de les doctrines keynesianes que llavors eren les majoritàries en la professió i la pràctica de la majoria dels països occidentals i, especialment als Estats Units. Keynes propugnava la intervenció de l'Estat en èpoques de crisi. Defensava que la política fiscal a través de l'augment de la despesa pública, malgrat la creació d'un dèficit al pressupost de l'Estat, seria positiu perquè permetria compensar la manca de demanda privada i així faria possible recuperar la plena ocupació.
Simplificant molt, Friedman, qüestionava la capacitat de la política fiscal per recuperar la plena ocupació i defensava un comportament passiu de l'Estat, ja que per a ell l'economia funciona millor sense la intervenció pública; pels seus estudis li fou atorgat el premi Nobel d'Economia el 1976. La idea de fons era que com menys despesa fes l'Estat millor, i per això a aquest corrent se l'anomena neoliberalisme.
Amb el pas dels anys les dificultats de les polítiques keynesianes per lluitar contra la depressió de les dècades de 1970 i 1980 van afeblir la visió optimista de la capacitat de l'Estat per lluitar contra les crisis. Per aquest motiu la majoria dels economistes han acceptat algunes de les crítiques neoliberals, sense que això vulgui dir que tots combreguin amb el dogma de què el millor Estat és l'Estat minúscul. Als Estats Units, el demòcrata Carter va prometre que limitaria la despesa pública al 21% del PIB i quan fou elegit president quasi ho va aconseguir, ja que el 1979 la despesa es va reduir fins el 21,1%. Tanmateix, la segona crisi dels setanta va provocar un augment de la despesa fins el 22,9% l'any següent. Paral·lelament, 30 estats van demanar que s'aprovés una esmena de la Constitució americana que impedís l'existència de dèficit públic.
Aquest moviment en contra del dèficit públic està ben assentat als Estats Units i només els darrers anys ha començat a aplicar-se a alguns països europeus. A Espanya, els crítics ho veuen com un atac a l'Estat de Benestar, la qual cosa és discutible. Si per Estat de Benestar entenem el conjunt de polítiques de l'Estat amb vocació d'atendre a la totalitat de la societat, com la sanitat pública, l'educació, les pensions, l'assegurança d'atur, els serveis socials, la cultura i l'esport, és clar que tots ells, excepte la cobertura de l'atur, són actuacions permanents. L'assistència mèdica i farmacèutica, les pensions, l'ensenyament, l'atenció dels avis i els dependents són serveis que s'han de donar el 2011 i el 2021, amb crisi i sense crisi. Per tant, si són elements substancials de la nostra societat s'han de finançar amb recursos estables, ja que la disminució dels ingressos per finançar aquestes polítiques posa en dificultats el finançament d'aquests serveis. Per aquest motiu, una regla constitucional que limiti el dèficit no hauria d'afectar aquests serveis, ja que tots ells s'haurien de nodrir amb ingressos corrents, ordinaris i estables. El problema neix quan una part d'aquest finançament no és fa amb recursos ordinaris, sinó amb ingressos extraordinaris, ja siguin els procedents de la venda de propietats públiques o d'impostos sobre activitats molt irregulars, com la construcció.
La crisi fiscal que actualment pateix l'Estat ens ofereix una bona lliçó: sense cap límit constitucional al dèficit s'estan produint retallades als serveis públics, perquè els ingressos extraordinaris de l'Estat han disminuït i aquest té dificultats en finançar el dèficit amb deute públic (un altre recurs extraordinari). El missatge hauria de ser clar: l'Estat de Benestar s'ha de finançar amb recursos ordinaris; pretendre que recursos poc segurs o fins i tot el deute públic poden sostenir serveis tan sensibles com la sanitat, l'educació o els serveis socials és una temeritat i ho és amb límit constitucional i sense ell. Per tant, tots els qui estan en contra de "les retallades" i que tenen por respecte al futur de l'Estat de Benestar haurien de dirigir els seus esforços cap a l'exigència d'un finançament sòlid d'aquestes despeses i no contra els límits al dèficit, ja que pensant lluitar contra un gegant demà poden trobar-se davant d'un molí de vent.