En el capítol anterior el conseller de la cosa esmolava les tisores per retallar les quatre miserables normes que donen un tracte preferent a la llengua pròpia. En canvi, quan na Nataixa li recordava totes les normes, usos i costums que van en contra del parlar de les illes, i que són centenars, ell mirava cap a una altra banda i siulava. Deu ser que se l'estima tant, la llengua pròpia, que la vol matar.
El nostro espia, que s'havia presentat en faldaret perquè es pensassin que era la Constitució Reformada i així ser ben rebut a la conselleria, ensoldemà va haver de canviar de disfressa per no agafar un refredat. Va triar el vestit de dèficit del transport públic, que sembla que ara està de moda i que promet donar escalforeta aquesta tardor (tardor = utonyu). Perquè, valga'm Déu, acaben de descobrir que el transport públic és deficitari!
– Socorro! –va cridar el conseller des de davall de la seva taula, mentre intentava connectar amb poc èxit l'ordinador a l'endoll elèctric (endoll = enxufe).
– Vostè dirà, conseller –va respondre l'assessora mentre corria cap al despatx de l'autoritat i s'anava bufant les ungles, acabades de pintar.
– És aquest tema del comerç a l'Illa de les Vaques, que no sé ben bé com l'he de resoldre
–va dir el conseller traient el cap de sota la taula–. Allà hi tenc una padrina que mena una merceria, però també un nebot que vol vendre un solar industrial a una cadena de grans establiments. Tu que trobes, Socorro, a qui he de fer content? A sa padrina o as nebot?
– Ai conseller –va replicar na Socorro mentre l'ajudava a alçar-se de davall la taula i li espolsava l'esquena–, quines decisions més males de prendre! Jo entre padrina i nebot triaria aquell que mos va votar i que ja devia saber que noltros som partidaris de les superfícies comercials.
– Mem –va respondre el conseller–, però és que són tots dos que me voten, que són de sa famili! I està ben clar que un o l'altre acabarà dient pestes de jo.
– Jo ho veig d'una altra manera –va intervenir na Nataixa, a qui avui havien relegat a fer punta a tots els llàpissos de la conselleria–. Si fa cas al seu nebot, els polígons industrials de l'illa prest estaran plens de grans establiments i les botigues dels pobles ja poden tancar totes.
– Molta demagògia, tu –va replicar na Socorro de sa Pobla–. Que és que no ho saps que amb les grans superfícies comercials tots hi sortirem guanyant, perquè es crearan molts de llocs (lloc = puestu) de treball i tothom podrà comprar a preus més econòmics?
– Tu sí que ho ets de demagoga! –va respondre na Nataixa mentre es carregava la punta d'un altre llapis de tanta força amb què feia anar la maquineta–. Que no ho veus que aquest és el discurs de les multinacionals, que per allà on passen ho maten tot!
– De vegades no us acab d'entendre, a voltros dues –va intervenir el conseller mentre obria l'ordinador i contemplava el salvapantalles amb el seu president dels rinxolets a clotell–. Jo preocupat per sa padrina i es nebot, i voltros rallant de política!
– Està prou clar que el poble vol grans centres comercials perquè hi hagi més feina i poder comprar més barat –va proclamar na Socorro–, i a més surt en el programa del partit i es papà me va dir que a ell li interessaria molt poder vendre unes quantes tanques...
– Sí –va replicar na Nataixa mentre observava un moviment inesperat de l'espia que anava de cap a ella–, però el que no sap el poble és que per cada lloc de treball que creen les grans superfícies en destrueixen quatre del petit comerç... Hi ha dotzenes d'estudis que ho demostren.
– Ves a saber d'on te la treus aquesta! –va respondre na Socorro de sa Pobla–. Com si el govern hagués de menester estudis previs per prendre decisions... Tu i els teus només pensau en posar restriccions i en canvi, perquè les coses vagin bé, hem de donar plena llibertat al capital.
– I tractar la fràgil estructura d'una illa de 80.000 habitants com si ho pogués resistir tot? –va continuar batallant na Nataixa mentre amb la mirada agraïa, al nostro espia, que li hagués pres la maquineta i es posàs a fer punta ell.
– Me sembla que hauré de fer cas a Socorro, que per qualque cosa me la van posar d'assessora –va replicar el conseller, una mica superat per les dues dones–. I sa padrina que no es queixi, que abans d'anar a votar s'hauria d'haver llegit el nostro programa.