En el capítol anterior vam assistir a un enfrontament entre l'assessora i la secretària del conseller de la cosa. Mentre la primera, na Socorro, cantava les excel·lències de capolar la costa de l'Illa de les Vaques amb un altre dic i un altre port esportiu, la segona, na Nataixa, es lamentava del desastre que ja és per a la costa de l'illa la presència de tantes embarcacions; i l'alegria amb què el govern sembla que està disposat a beneir que n'hi hagi encara més i que de passada acabin de trinxar el litoral.
El conseller de la cosa assistia a la discussió sense xistar perquè, tanmateix, el nou dic l'avala un col·lega seu anomenat "Conseller de la Cosa Fosca", un personatge sinistre a qui ningú no gosa enfrontar-se i a qui les males veus atribueixen poders paranormals dins el govern. El nostro espia ho va poder sentir tot gràcies a la seva disfressa de dèficit del transport públic, que en aquella casa és valorat com un trofeu de caça.
– Avui –va dir el conseller a la seva assessora–, estudiarem el programa econòmic del partit, que me l'han enviat per internet. Així és que agafa una cadira i seu aquí, davant la pantalla. I digues-li a na Nataixa que mos dugui un ensaïmada des forn d'aquí davall, que tenc gana.
Com vostès ja saben, la conselleria de la cosa està ubicada al centre de la capital de les Colonias de Ultramar, i com a bonibé totes les cases d'aquella ciutat, a la planta baixa hi ha un establiment dedicat o bé a la venda de souvenirs o bé a la d'ensaïmades, que aquesta és la capacitat exportadora que volen per al país.
Na Nataixa va tornar amb la coca i la va fer trossos segons el ritual de la casa. Açò vol dir, un tros gros per al conseller i un de petit per a l'assessora. Tot i que la nostra russa sempre feia trampa i se'n reservava un trosset amb molt de cabell d'àngel per a ella i un altre per a l'espia, que deixava dins la capsa distretament, per no posar-lo en evidència.
– Això és mel! –va exclamar el conseller mentre agafava el seu tros d'ensaïmada amb la mà esquerra i amb la dreta pitjava el botó de l'ordinador–. Finalment coneixerem la política econòmica del partit per quan haurem guanyat les eleccions! –va insistir el conseller entre mossegada i mossegada.
– Quina emoció! I els impresentables que encara governen a Madrit, que diven que no l'explicam per por de perdre vots –va exclamar na Socorro de sa Pobla mentre es mirava sense acabar-ho d'entendre el seu trosset de coca i el comparava amb el terrabisco que tenia el conseller
– Vine aquí, que açò ho hem de veure! –va dir na Nataixa al nostro espia mentre l'agafava per la corbata i se l'enduia a seure a un rinconet discret del despatx, per por que la fessin sortir – I menja coca, que et farà falta –va afegir mentre li mostrava la capsa oberta.
Però quan el conseller va pitjar el botó, a la pantalla van començar a sortir ratlles de clor blanc i per més que el tornava a pitjar, la cosa no canviava. I feia una renou com aquella dels encefalogrames plans que surten a les pel·lícules d'hospitals quan es mor qualcú.
– Mem! –va exclamar el conseller mentre donava sense èxit uns quants cops a l'ordinador–. Però si m'ho van prometre en el congrés, que aquí hi trobaria tot allò que no mos havien explicat de viva veu... –i va pensar que un dia més li tocaria cantar boleros en comptes d'explicar la tragèdia que venia.
– Conseller –va intervenir innocent na Socorro quan ja s'havia acabar el seu tros d'ensaïmada–, i no serà que s'ha espanyat l'antena?
– Ja me l'esperava –va dir na Nataixa a l'espia ben fluixet–. Aquests no n'amollaran una fins que no hagin passat les eleccions. –i va començar a tremolar.