És sorprenent descobrir com Espanya no només exporta sabates, bijuteria, oli i pernils, sinó que també ven amb èxit el model de protesta dels indignats del 15-M. Alguns havien enterrat abans d'hora aquest moviment, que ha tornat als carrers amb una força que ningú no preveia. La protesta incomoda als partits polítics, a molts col·lectius organitzats i reconeguts, als comentaristes dels mitjans de comunicació. Els sociòlegs tenen feina per a interpretar les motivacions de la protesta.
A la televisió s'ha imposat una moda estúpida. En qualsevol notícia sobre qualsevol tema, per important que sigui, es recorre a l'opinió d'un ciutadà de carrer, encara que no aporti res d'interessant. Se'ls hi demana, per exemple, què en pensen de les pujades i baixades de la prima de risc, com si fossin economistes. En el cas de les opinions dels indignats no passa així. Tots tenen cosa a dir i val la pena escoltar-los, perquè no parlen per sortir a la tele, sinó que expressen el que senten, el que en realitat els preocupa molt.
Sempre s'ha dit que entre la protesta als països àrabs i la indignació al primer món no hi ha coincidències. S'argumenta que la diferència és que aquí hi ha democràcia i allà es fa la revolució per aconseguir-la. Ara bé, el sentiment de profunda insatisfacció per la dignitat i la qualitat de vida és semblant. Els polítics no haurien de fer com si la cosa no anés amb ells.